Joana Serrat fa un gran salt cap al paisatge sonor nord-americà

La cantautora osonenca publica el disc ‘Dear Great Canyon’

Joana Serrat (Vic, 1983) va foragitar fantasmes en el doble CD The relief sessions (2011), un treball de transparències folk que deixaven veure un estat emocional amarat per la inseguretat. “Estava escrit en hores baixes”, reconeix Serrat. Paradoxalment, aquell material sensible i la conjuntura existencial li van servir per prendre la decisió d’abocar-se de ple a la música. “Quan se’m va acabar la feina, vaig decidir anar a totes”, diu.

El resultat va ser una temporada de concerts, feines de tota mena per recollir diners i la idea de fer un disc com Dear Great Canyon (El Segell, 2014), un àlbum sobre “la superació” que neix de “la necessitat d’assolir una sonoritat” que ha trobat en l’americana, un estil en què conflueixen el rock, el folk i el country. “Em vaig proposar un repte”, explica Serrat. Buscava una estètica sonora que reflectís “tot un any de treball, esforç i il·lusió”, i per aconseguir-ho de seguida va decidir que li calia treballar amb un productor que sabés llegir les seves intencions de sonar com els discos que ha escoltat en els últims dos anys.

Primer va pensar en el nord-americà Phil Ek, productor de bandes com Fleet Foxes, Band of Horses i Built to Spill. “Em va dir que no sentia prou afinitat amb l’estètica de les meves cançons”, recorda Serrat. La següent opció semblava més acurada: el canadenc Howard Bilerman, antic col·laborador d’Arcade Fire i productor de l’àlbum Every child a daughter, every moon a sun (2012), del grup de Toronto The Wooden Sky. “Quan vaig escoltar aquell disc vaig pensar que volia tenir aquell so”, diu Serrat.

La muntanya i la vall

Amb l’ajuda del periodista David Giménez, que hi aporta la lletra de tres cançons, la cantautora osonenca va contactar amb Bilerman i més endavant amb el guitarrista dels Wooden Sky, Gavin Gardiner. Tots dos han acompanyat Serrat en una aventura que va despertar l’interès d’El Segell quan “el disc ja estava lligat” i que s’ha concretat en una dotzena de cançons enregistrades a l’estudi de Paco Loco a El Puerto de Santa María i mesclades a Toronto.

Dear Great Canyon està dividit en dues parts: mountain side i valley side, que es corresponen a les dues cares del vinil. “La primera parla de l’adversitat des de l’èpica, i les cançons demanen vitalitat i força per pujar la muntanya. La segona part, la de la vall, és més reflexiva i introspectiva”, diu Serrat sobre un disc que “dibuixa un paisatge d’ascens i de descens”, i que inclou un espectre emocional que va de la llum de la cançó Green grass -que explica la relació de la cantautora amb la música- al folk més fosc de The secret (The low-down light), una peça sobre la necessitat de “lluitar contra les pors i les inseguretats”.

Curiosament, l’estètica sonora nord-americana està vinculada amb Osona. “Els paisatges del disc són de la comarca. El Great Canyon del títol està inspirat en el pla d’Aiats, que veig des de casa. És un lloc real, però a la vegada és mitològic i transmet un estat emocional. El paisatge és català, que és el que em marca, però el so s’emmiralla en l’altra banda”, assegura Serrat.

Més continguts de