El dibuixant que va immortalitzar els nens dels camps de concentració

BarcelonaJosep Narro (Barcelona, 1902 - Guadalajara, 1994) va ser un conegut il·lustrador infantil a Mèxic. Abans d’emprendre el camí de l’exili, però, va passar pels camps de concentració francesos. Del febrer del 1939 al juny del 1941 va retratar les condicions de vida dels exiliats republicans rere les filferrades de pues d’Argelers, del barri de les Haràs de Perpinyà, del Barcarès i d’Agde. Des del 15 de novembre fins al 5 d’abril, un centenar dels seus dibuixos es poden veure, per primera vegada, en l’exposició Josep Narro. Dibuixar la veritat nua dels camps del Rosselló (1939-1941) al Museu Memorial de l’Exili (Mume).

“Narro tenia un petit problema d’oïda, una peculiaritat que feia que al camp estigués al marge del marge, amb els malalts i els nens més vulnerables. Era un gran observador i retrata infants que estan al límit. Als seus dibuixos veiem, per primera vegada, infants morts. Alguns d’aquests infants van néixer al camp i van passar els seus únics anys de vida tancats. Segurament els retrats de Narro són les úniques imatges que existeixen d’ells, mai no es van poder fer cap fotografia”, destaca el comissari de l’exposició, Eric Forcada. “A vegades, els retrats són dels enterraments. Els enterraven vestits perquè l’abric era l’única riquesa que tenien”, afegeix. Narro copsa una altre tema tabú: les relacions íntimes als camps.

El dibuixant es va exiliar a França perquè era republicà i socialista (amb carnet del Partit Socialista Unificat de Catalunya). Tenia molts altres motius per fugir a l’altra banda de la frontera: havia treballat com a il·lustrador en revistes contràries a les idees de Franco, com L’Esquella de la Torratxa. També havia pintat murals per als menjadors infantils de la República. I el seu germà, Edmund Narro, era diputat a les Corts per Izquierda Republicana.

Amor per correspondència

El seu fill, Jorge Manuel Alejandro Narro, diu que el seu pare acostumava a descriure’s a si mateix com a “apocat”. Era força sensible a la pobresa, a la malaltia i al dolor. “Quan el meu pare va decidir exiliar-se a Mèxic, el 1952, va regalar els dibuixos a José Zendrera, fundador i director de l’Editorial Juventud”, explica el fill. Narro va viure un temps a Barcelona després de l’exili i va treballar per l’editorial de Zendrera.

Als anys 50, però, va decidir marxar a Mèxic. El motiu principal, segons relata el seu fill, va ser una dona: “Un amic del meu pare, Federico Fusté, s’escrivia amb una dona mexicana (la meva mare), a qui va conèixer a través de la revista La Hacienda. Escrivia, però, utilitzant el nom del meu pare perquè ell estava casat. Quan aquella relació epistolar va ser més seriosa, Fusté li va confessar al meu pare que utilitzava el seu nom. I ell, per rescatar el seu nom i també perquè estava sol i ja tenia 48 anys, va decidir continuar escrivint. Es va acabar enamorant de la meva mare i la primavera del 1952 va volar a Mèxic”. Pocs mesos després d’aterrar, el 26 de novembre del 1952, es van casar.

Estoic i amb un rígid codi moral

El seu fill el descriu com un home amb un front molt ampli i un nas prominent. “Tenia la boca grossa i els llavis carnosos. Els ulls eren del color del cafè i tenia mans amb dits de pianista. Tenia un caràcter esquerp, un humor més aviat amarg i s’enfadava fàcilment. Tenia gustos i costums frugals. Ell s’autodescrivia com una persona estoica”. Tenia també un rígid codi moral: “Ell ho resumia en els deu manaments, tot i que no era catòlic sinó lliurepensador i anticlerical”, detalla Jorge Manuel Alejandro Narro. Abans de la Guerra Civil, Josep Narro era un prometedor dibuixant de Barcelona. Havia estudiat a la Llotja, l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i va començar a treballar a Gràfiques Seix Barral. Va ser l’encarregat d’il·lustrar el conjunt de productes de promoció i publicitat de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929. El 1933 va passar a ser il·lustrador de l’Editorial Juventud i es va especialitzar a il·lustrar obres de literatura per a joves.

Donació al museu de la Jonquera

Quan va esclatar la Guerra Civil, amb el seu germà, va començar a col·laborar en el setmanari Fructidor, òrgan de la federació catalana d’Izquierda Republicana. També va col·laborar intensament amb la Generalitat republicana i el 26 de gener del 1939 va abandonar Catalunya. Va passar per diferents camps de concentració. Després de 20 mesos tancat, va sortir el 26 de juny del 1941 per tornar a Barcelona i va reprendre la seva feina a l’Editorial Juventud.

A Mèxic continuaria treballant per a editorials mexicanes i barcelonines. Entre d’altres, va il·lustrar El Quixot del 35è aniversari de l’Editorial Juventud i les il·lustracions de l’obra Sobre la situación de España. Informes y testimonios, d’Antoni Márquez, un pamflet antifranquista. També va il·lustrar les obres completes de Stefan Zweig, El Decameró de Bocaccio i Les mil i una nits. El 1961 va rebre el premi Lazarillo d’il·lustració per la seva versió de Robinson Crusoe. Els seus dibuixos són al museu de la Jonquera des del 2012, quan els va donar Núria Zendrera, filla del fundador de l’Editorial Juventud.