KEREN ANN. BIKINI, 15 DE MARÇ
Cultura 17/03/2011

Keren Ann presenta el nou disc en un xou sense rastre del seu repertori francès

Marta Salicrú
2 min
Keren Ann va fer gala de presència escènica i expressivitat com a intèrpret, però no de dots com a oradora .

"Sou molt cool!" , es va fer un tip de dir al públic que dimarts omplia sense estretors la sala Bikini una Keren Ann afortunadament molt més expressiva com a intèrpret que com a oradora. A més, venint d'ella, el compliment no podia ser sincer: és difícil ser cool en comparació amb Keren Ann, un dels noms claus del que es va anomenar la nova cançó francesa, i potser la seva representant més chic . Amb el pentinat que llueix a la portada del disc que venia a presentar a Barcelona, el recomanable 101 (2011) -el sisè que publica amb el seu projecte personal-, un look a mig camí entre Mary Quant i Mireille Mathieu que completava amb skinny jeans , botins amb taló cubà i una samarreta de tirants que permetia veure l'àncora que porta tatuada a la cara interna del braç, Keren Ann va signar un repertori molt centrat en aquest últim treball amb una solvent formació de quintet, acompanyada d'una altra guitarra elèctrica (ella l'alternava amb una d'espanyola), baix, teclats i bateria.

Potser precisament perquè la idea era presentar el nou disc, que va sonar gairebé sencer (el tema del qual pren el títol va sonar enllaunat al principi del xou), les cançons de 101 van ser les que van funcionar més bé a Bikini. El concert va arrencar amb força ganxo amb Sugar mama , del nou disc, en una versió més rock que a l'àlbum, i el to rocker es va mantenir amb It ain't no crime , del seu anterior treball homònim del 2007. Keren Ann va canviar de guitarra per interpretar un parell de temes de caire més folk -l'estil amb què se l'associava a l'inici de la seva carrera i que és força absent en els seus últims treballs-, com Chelsea burns , incloent-hi Nolita (2004), el seu disc novaiorquès. Però sempre que Keren canviava de guitarra, el xou dequeia una mica.

Tot i la presència de francesos entre el públic -cosa força habitual en els concerts d'intèrprets gals o populars en el país veí-, Keren Ann no va dirigir ni una paraula a l'audiència en la llengua en què va publicar els primers dos treballs (el primer coescrit amb Benjamin Biolay), que va començar a alternar amb l'anglès a partir de Not going anywhere (2004), i que va deixar finalment del tot de banda amb el seu anterior treball. De fet, Keren Ann no va remuntar-se més enllà del seu disc bilingüe, del qual en va recuperar la cançó que li dóna títol: Sailor and widow . L'única cançó en francès del xou va ser una versió de Je fume pour oblier que tu bois , d'Alain Bashung.

El moment àlgid de la nit va ser My name is trouble , el tema més dance de tot el seu repertori -que va avançar el nou disc a finals de l'any passat- i amb el qual Keren Ann, sense guitarra, es va marcar uns balls robòtics demostrant la seva potencialitat com a diva. I tan àlgid va ser el moment que a l'últim bis de la vetllada, i per petició popular d'un exaltat grup de les primeres files, va repetir la cançó, de manera que es va crear un segon clímax una mica forçat.

stats