Kim Ki-duk guanya amb 'Pietà' el Lleó d'Or de Venècia
VENÈCIAEn una decisió sorprenent, el jurat de la 69a edició de la Mostra de Venècia va decidir ahir atorgar el Lleó d'Or del festival al coreà Kim Ki-duk pel seu film Pietà , en què relata el despertar moral d'un jove que veu com el seu món de violència i alienació s'ensorra a causa de l'aparició de la seva mare, que l'havia abandonat després de néixer. Ki-duk, nascut el 1960 a Corea del Sud, veu així com el festival que li va obrir les portes de l'escena internacional amb l'escandalosa projecció de L'illa (2000) -un crític es va desmaiar per la cruesa de les imatges- ara el consagra amb el seu màxim guardó. Quan va recollir el premi, Ki-duk no es va estar d'expressar obertament el seu agraïment entonant a cappella la cançó Arirang , que va donar títol al seu film del 2011 i que és considerada l'himne no oficial de Corea.
Estudiant de belles arts a París entre el 1990 i el 1993, Ki-duk és una presència familiar al circuit de festivals internacionals. De fet, l'any 2004 es va alçar amb els premis al millor director als festivals de Berlín i Venècia gràcies a S amaritan Girl i Ferro 3 , respectivament. Conegut pel seu cinema virulent i impactant, Ki-duk és l'autor d'una poètica marcada per la crueltat, els silencis i la regeneració espiritual, puntals d'un discurs dominat per un moralisme recalcitrant i un ferotge maniqueisme.
Entre les raons que poden explicar el Lleó d'Or per Pietà hi ha el jurat, presidit pel director nord-americà Michael Mann, que fa poc va revelar a les pàgines de la revista britànica Sight & Sound que entre els seus films favorits de la història del cinema s'hi troba Biutiful , d'Alejandro González Iñárritu, una pel·lícula emparentada amb Pietà en el seu moralisme, sentimentalisme i rerafons cristià.
El mestre
El desconcert provocat pel Lleó d'Or a Ki-duk va ser compensat per un palmarès que es va completar amb guardons més raonables. El Lleó de Plata al millor director va anar a parar a les mans de Paul Thomas Anderson per la complexa i hipnòtica The master , una aproximació a l'Amèrica del Nord dels primers anys 50, marcada per les cicatrius emocionals de la Segona Guerra Mundial i per l'aparició de noves religions que aspiraven a canalitzar el desencant social.
El film d'Anderson també va ser mereixedor de la Copa Volpi a la interpretació masculina, que va recaure amb tota justícia en els actors Joaquin Phoenix i Philip Seymour Hoffman. A la pell d'un jove alcohòlic marcat per l'estrès posttraumàtic i de l'autoproclamat líder d'un culte emergent (basat en l'Església de la Cienciologia), el duet que formen Phoenix i Hoffman fa rememorar la intensitat psicològica i l'afectació física dels grans actors del mètode: Marlon Brando, James Dean, Al Pacino...
El premi especial del jurat va recaure en la notable Paradies: Glaube de l'austríac Ulrich Seidl, en què es presenta, en clau tragicòmica, la difícil relació matrimonial entre una fervent seguidora dels manaments cristians i un musulmà immobilitzat en una cadira de rodes. I de la seva banda, el premi al millor guió va anar a parar a les mans del francès Olivier Assayas per Après mai , sentida, nostàlgica i autobiogràfica aproximació a l'esperit de la generació que va viure la ressaca del Maig del 68.
La Copa Volpi a la millor actriu va recaure en la brillant i continguda Hadas Yaron, que al film israelià Fill the void dóna vida a la jove Shira, membre d'una comunitat hassídica que afronta el dilema de casar-se o no amb el marit de la seva germana morta. Per la seva banda, el premi Marcello Mastroianni a un jove intèrpret va anar a parar a Fabrizio Falco, present a dos dels tres films italians que van competir a la Mostra, Bella addormentata de Marco Bellocchio i È stato il figlio de Daniele Cipri. Per últim, val la pena destacar que el premi especial del jurat de la secció Orizzonti va anar a parar al film Tango libre , en què el vilanoví Sergi López figura com un dels protagonistes.
