L’Europa en crisi, davant el mirall de l’òpera
La història de Dido i Enees reviu al Lliure amb la fascinant partitura creada per quatre compositors
BarcelonaL’òpera viu en una paradoxa: la continuïtat del gènere està garantida mentre el públic continuï atret pel grapat d’obres que, reciclades sense parar, formen el gruix de les programacions. Però la seva legitimitat només serà possible si es dóna espai als creadors actuals per poder explicar, amb les armes que ofereix la fusió de música cantada i escena, la nostra realitat. Com la d’Europa en crisi.
A casa nostra, amb un Liceu que en aquest terreny no hi és, ha sigut gràcies sobretot a la tasca de franctiradors com l’equip d’Òpera de Butxaca i Nova Creació que hem tingut accés a una sèrie de primícies (bones i dolentes, és llei de vida) que han explorat els límits del gènere. L’últim projecte, Dido reloaded / Go, Aeneas, go!, aprofita totes les virtuts benèfiques del treball col·laboratiu que tota òpera comporta per oferir uns resultats, com a mínim a nivell musical, fascinants.
Estrenada l’any passat, Dido reloaded és una revisió de la cèlebre òpera de Purcell, l’ombra de la qual plana sobre la peça (fins i tot la durada és similar) al costat d’ecos de Monteverdi ( Orfeo, Combattimento ). L’heroi aquí està absent, i el focus es concentra en els dubtes de la reina de Cartago, una governant que es debat entre l’amor i el deure mentre espera el rescat del seu país en fallida. Llàstima que el comentari sobre Europa sigui, en la dramatúrgia de Cristina Cordero, una simple excusa sense conseqüències, amb la qual cosa les intervencions de Dido i la seva donzella Belinda, desdoblades també com a bruixes, deriven cap a un desenvolupament plumbi, aquest sí, rescatat per la música de quatre compositors: Xavier Bonfill, Raquel García-Tomás, Joan Magrané i Octavi Rumbau.
Suggestiu ús de l’electrònica
Combinant un bon tractament de les veus amb les intervencions d’un clarinet baix i un violoncel (excel·lents Víctor de la Rosa i Cèlia Torres) i un suggestiu ús de l’electrònica, la partitura captiva en molts moments. No acaba de quedar gaire clar qui ha fet què, però en tot cas l’arrencada que, excepte error, signa García-Tomás té una volada esplèndida.
La mateixa compositora s’encarrega dels hiperactius vídeos que acompanyen Go, Aeneas, go!, part premiada i estrenada enguany a Berlín. El referent polític aquí és explícit, gràcies a la figura d’un funcionari que exposa per diversos països, amb ben poc èxit, frases sobre la unitat europea que sonen ben buides. El to grotesc de la peça ve correspost per una música que, amb els mateixos elements de la part precedent, és més mòbil i espurnejant. L’epíleg, nou de trinca, el signa Joan Magrané, un fragment més aspre per al desencantat retrobament de Dido i Enees.
La interpretació, a partir del senzill muntatge de Jordi Pérez Solé i la direcció musical de Francesc Prat, compta amb dues magnífiques cantants de provada versatilitat: la soprano María Hinojosa com una punyent Dido, i la mezzo Anna Alàs com a Belinda i una divertidament camaleònica Europa, al costat del tenor Joan Ribalta, un Aeneas impulsiu que va caient en el desconcert que caracteritza avui molts ciutadans del continent.
