Casos polèmics

La cara i la creu: arxius pioners i arxius fantasmes

Exemples de bona i de mala gestió, i dos casos polèmics flagrants

LA CARA: La inventiva i la innovació dels arxius municipals

A llarg de quasi 40 anys de democràcia, hi ha arxius municipals que sí que s’han posat les piles. “L’evolució d’arxius com els de Sabadell, Terrassa i Girona ha estat brutal”, assegura el president de l’Associació d’Arxivers Gestors de Documents, Joan Soler. “Han estat pioners amb el portal Open Data, que no només garanteix que la informació produïda per una entitat pública estigui a disposició de la ciutadania, sinó que pot revertir en una millora del seu nivell de participació democràtica en la vida política”, detalla Soler. “L’Arxiu de Girona és un referent internacional pel tractament de la fotografia i la documentació audiovisual. A tota la documentació que ha abocat a l’Open Data també hi ha posat la referència exacta de la documentació original que hi ha al dipòsit. Aquesta és l’única manera de demostrar que el que exposes en un portal és fefaent, i els de Girona són dels únics que ho han fet”, explica Joan Soler.

“L’arxiu municipal de Terrassa és un dels únics que s’ha atrevit, a tot l’Estat, a digitalitzar tota la gestió administrativa. Digitalitzen tota la informació que porten els ciutadans, i així no han de conservar els papers. És una feina impressionant”, afegeix Soler.

LA CREU: L’arxiu de la Cambra de Comerç de Barcelona porta tancat més de dos anys

L’arxiu històric de la Cambra de Barcelona conserva una part important i polèmica de la història de la capital catalana. Hi ha informació que es remunta al Consolat de Mar, que regulava el comerç marítim a l’Edat Mitjana, documentació del patrimoni públic des dels segles XIII i XIV fins al segle XX, i papers més controvertits com els relacionats amb les descol·lectivitzacions després de la Guerra Civil. Aquest arxiu, però, està tancat des del desembre del 2011. Aquell dia va ser l’últim de la responsable de l’arxiu de la Cambra de Comerç, Maria Pont, que havia fet una gran tasca durant 29 anys. Pont i les altres dues persones implicades en l’arxiu es van veure afectades per un ERO i les seves places no van ser cobertes. Des d’aleshores, si algú truca a la centraleta de la Cambra de Comerç, la resposta és que aquest servei no s’ofereix i que l’arxiu està tancat. “Per llei, aquest arxiu hauria de donar accés als seus fons. És un cas sagnant”, denuncia el vicepresident de l’Associació d’Arxivers Gestors de Documents.

LES POLÈMIQUES

La impossibilitat d’accedir als arxius diplomàtics i de defensa espanyols

Fa tot just un any, més de 200 historiadors de l’Estat i estrangers van denunciar que a Espanya hi ha un dels arxius diplomàtics més secrets del món. Les seves investigacions estaven bloquejades sine die perquè el ministeri d’Exteriors va vetar l’accés a la documentació. El 2012 el PP va avortar el primer intent en democràcia de desclassificar un lot de documents de la dictadura. Era una iniciativa de l’anterior ministra de Defensa, la socialista Carme Chacón. El nou titular de Defensa del PP, Pedro Morenés, ho va bloquejar perquè considerava que no era prioritari. La conseqüència és que si qualsevol ciutadà vol saber els detalls de les relacions d’Espanya amb el Vaticà entre els segles XVI i XX, per exemple, es pot trobar amb una porta tancada. Tampoc podrà obrir les carpetes amb els arxius del govern republicà a l’exili ni consultar expedicions del segle XVII.

Els ‘papers de Salamanca’ que mai arriben: el govern espanyol se salta la llei

El 5 de juliol del 1939 van sortir de Barcelona els tres últims vagons carregats amb els documents confiscats per l’exèrcit franquista. El seu destí era Salamanca, on s’acumulaven proves per denunciar els que es consideraven enemics del règim. Han passat 75 anys i encara falten papers per tornar. La requisa va ser il·legal perquè encara no s’havien derogat les lleis catalanes. El portaveu de la Comissió de la Dignitat, Josep Cruanyes, denuncia des de fa més de 10 anys que, després de quasi 40 anys de democràcia, els legítims propietaris de la documentació encara l’esperen. Una part es va restituir el 2005 i en altres entregues posteriors. Però no han arribat tots els papers, un compromís del ministre de Cultura, José Ignacio Wert, de l’abril del 2012. El govern espanyol també es nega a tornar els papers a 43 ajuntaments catalans.