ÒPERA

El Liceu arriba a les portes del paradís amb una esplèndida ‘Kitej’

Com és el paradís? Per a la Fevrònia, després d’un camí de llàgrimes, és una visió d’una entendridora simplicitat domèstica, d’acord amb la seva vida, al costat dels éssers estimats. Per als operòmans pot ser assistir a la representació d’un títol magistral en una lectura escènica reveladora i una interpretació musical acurada. Encara que els descreguts no deuen voler saber res del paradís, el Liceu s’hi va apropar força amb l’esperat retorn de La llegenda de la ciutat invisible de Kitej i la donzella Fevrònia, de Rimski-Kórsakov. La premiada producció de Dmitri Txerniakov no ha perdut ni un bri de força hipnòtica -com a Amsterdam fa dos anys, el públic va aplaudir el gran prat de l’acte primer-, i es confirma com una proposta radical en el concepte i brillant en l’execució. Defugint tot folklore kitsch i evitant qualsevol indici de misticisme ensucrat, el director rus presenta les diverses reaccions d’una humanitat al límit: el tantsemenfotisme de la petita Kitej, la brutalitat extrema d’uns tàrtars vistos més com a enemic intern que no pas extern, la comunió (fanatisme?) fins al punt de la autoimmolació de la gran Kitej i la bondat sense reserves d’una Fevrònia en pau amb la natura que l’envolta. Els acusats contrastos del decorat del mateix director, reforçats per la il·luminació de Gleb Filshtinsky, anaven de bracet amb l’habilitat de Txerniakov de treure tot el suc tant de les escenes de masses com de les interrelacions entre els personatges, fins a una imatge final que deixava un nus a la gola.

El Liceu sol posar a to la seva musculatura en reptes d’aquesta envergadura, començant per les reforçades masses estables, en una prestació encomiable que va tenir el seu zenit en la gran pregària de l’acte tercer, mentre Josep Pons bastia amb fermesa la vasta partitura. Cert, hi va haver escòries instrumentals i vocals i algun temps no tenia la respiració òptima, però la fita global és innegable. Commovedora en totes les seves intervencions, l’excepcional Fevrònia de Svetlana Ignatovitx és una de les columnes vertebrals de la funció, al costat de la seva nèmesi, el cínic i amoral Grixka d’un Dmitri Golovnin sense exageracions histriòniques. El príncep Vsevolod de Maksim Aksenov combinava lirisme i heroisme, mentre que Eric Halfvarson aportava serenor i rotunditat al príncep Iuri. L’extens cast incloïa dos notables debuts en papers breus, Dimitris Tiliakos (Fiódor) i Alexander Tsymbaliuk, implacable cabdill tàrtar al costat del veterà Vladímir Ognovenko.

La funció va començar amb mitja hora de retard per la protesta de la plantilla davant del negre panorama que planteja la direcció del teatre, un direcció que, de manera inaudita, no va dubtar a fer la pitjor propaganda prèvia de Kitej parlant només de costos i pèrdues. Per sort, en la presentació de l’obra Joan Matabosch va posar el debat en els seus termes justos, però cada dia que passa queda més clara la deriva d’un Liceu sense un far artístic que el guiï a bon port.

Més continguts de