"Mai no hem sigut un grup de jazz"

BARCELONA.Quan un grup pot tocar al Sónar, al Cruïlla i en un festival de jazz significa que convenç programadors d'estètiques ben diferents. També vol dir que la seva música és si més no transversal, i en qualsevol cas difícil d'etiquetar. Això és el que passa amb els Astrio. "Quan la gent ens pregunta quina música fem, sempre diem que en fem moltes", explica el teclista Arecio Smith, una de les tres potes del grup que completen el bateria Santi Serratosa i el guitarrista Santi Careta, amics i residents a Barcelona.

Encara avui, després de publicar un disc com Don't leave the planet (Chesapik, 2012), han de desmentir que facin jazz. "Mai no hem sigut un grup de jazz", recorda Smith. La culpa d'aquest reduccionisme la té el seu primer àlbum, As soon as possible (2005). El groove de l'orgue Hammond situava el so del trio en les coordenades de l' acid jazz , i cap allà, i cap al funk, van anar les descripcions.

De Duke Ellington a Ms. Dynamite

Els músics que van versionar Caravan de Duke Ellington en el primer disc i els que ara samplegen Ms. Dynamite són els mateixos. Però el salt que va d'un clàssic del jazz a una de les veus de l' UK garage no és tan gran com sembla, perquè just al mig hi ha un altre disc, Desplazamiento (2007), en què l'electrònica ja treia el cap.

Smith s'estima més parlar d'evolució. "Dins del grup jo sóc el que més ha canviat en la manera de sonar. Al principi tocava l'orgue, i de mica en mica hi vaig anar incorporant el sintetitzador, la qual cosa va comportar un canvi estilístic. Tots tres hi vam anar afegint altres elements, però la part electrònica no seria tan important si jo no portés un sampler , perquè sense aquest instrument no hauria pogut posar la veu de Ms. Dynamite en el nou disc", diu Smith. La lògica del teclista explica que els Astrio del 2012 puguin defensar patrons rítmics de la música electrònica com el drum'n'bass . O com el techno , que en l'últim tema del disc, Always make a backup , apliquen segons el llibre d'estil de Kraftwerk. "És l'únic que he compost jo sol, i el veiem com un bonus track ", informa. Que el considerin un afegit no vol dir que no tingui relació amb la resta d'un disc en què l'electrònica té una presència estructural. De fet, com recorda Smith, Santi Serratosa sempre "ha volgut donar aquest caire de música de ball a les cançons".

Alguns músics de techno han experimentat una progressiva assimilació del jazz, justament el recorregut que els Astrio fan en sentit contrari. Però l'esperit és el mateix. "Ens agraden els artistes que desenvolupen la seva carrera apropant-se a altres gèneres", diu Smith. Cita John Scofield com a músic de jazz que va abraçar l'electrònica -al disc Überjam (2002)-. I Roni Size i 4 Hero serien els que van complementar el drum'n'bass amb instruments no electrònics.

El productor Dave Bianchi, que va produir el disc de Santi Careta amb Oriol Roca The significant others , ha ajudat els Astrio a perfilar una diversitat estilística que no inclou el hip-hop. Ni l'experiència del trio amb el grup At Versaris ni la col·laboració de Smith amb el raper saragossà Rapsusklei es filtren a Don't leave the planet . Smith explica que es van plantejar incloure "una mica de rap". No ho han fet, però en el concert de dijous a Barcelona hi participarà Rodrigo Laviña, d'At Versaris.

Ja no són un Trio de Culs

Més enllà de la música, el canvi més significatiu del grup és purament nominal: d'Asstrio a Astrio. "Amb les dues esses teníem una mica vetat tocar fora, perquè en el món anglosaxó això de Trio de Culs està mal vist", diu Smith. Renunciar a una lletra no els fa perdre el sentit de l'humor. El demostren al tema John the door , que és un homenatge a The Doors i també una conya a propòsit d'un expresident culer.