Minuts abans que comenci el partit, sonen per megafonia els noms de quatre joves cracs del jazz català. Santi Colomer a la bateria, Oriol Casadevall al contrabaix, Santi Careta a la guitarra i Marcel·lí Bayer al saxo. Són Los Romarios, que vesteixen samarretes blaugranes i fan escalfaments mentre els jugadors salten a la pantalla dels Lluïsos de Gràcia. Sona l'himne del Barça reharmonitzat, a mode d'obertura. Ningú sap què passarà: la sorpresa, que és la gràcia del futbol, també és la gràcia del jazz.
El maridatge, que es titula El somni d'en Tete , és un homenatge al gran pianista català. Diu la llegenda que Montoliu feia concerts amb un auricular a l'orella per no perdre's cap partit del Barça; els més tocats i posats l'hi retreien, però els que eren capaços d'entendre la iconoclàstia del jazz ho trobaven genial. S'agraeix l'apropament entre dos mons que no són tan oposats com semblen, perquè ni el jazz és tan esnob ni el futbol tan barroer.
Els músics, que s'instal·len en unes taules arran de terra amb els aficionats còmodament asseguts al seu voltant, tracten de capturar el tempo del partit. No és fàcil, el Mallorca pressiona i la música s'entretalla. Si la pilota surt fora els instruments callen; quan el Barça ataca, el quartet avança a ritme de swing.
Els músics també tenen la seva estratègia. Es deixen les cervicals mirant el partit i intentant traduir-lo als codis que han pactat al vestidor: Chico es fa mal i rep la Marxa fúnebre de Chopin en clau free ; al minut 22- número del dorsal d'Abidal- el quartet ret un subtil homenatge al jugador de Lió i sona una variació de La marsellesa .
Colomer emula Valdés a la porteria, Casadevall fa de Piqué, Careta reparteix joc des del mig del camp i Bayer -que, per cert, acaba de rebre uns quants premis pel seu disc amb Lee Konitz- busca la porteria, que el Barça no acaba de trobar. Però Messi, que no falla, penja una pilota a l'àrea petita i Alexis -l'ha tocada?- la col·loca a la xarxa. Sona Festa major i la cosa s'anima tant que el xilè envia una pilota al travesser. Els músics li dediquen La cumparsita , que és uruguaiana però fa el fet. Ens n'anem a la mitja part amb la sensació que encara es pot fer millor. Al vestidor, Los Romarios replantegen l'estratègia i surten més endollats.
Si a la primera part havien intentat llegir el ritme del partit, ara els músics decideixen imprimir-hi el seu. Bayer filtra la veu de Puyal amb efectes i el conjunt sona molt més elèctric, sembla que han trobat el groove . És aleshores quan expulsen Thiago i s'ha d'animar l'equip. Solució: que el Barça ataqui amb la sintonia d' El equipo A .
Sembla que això els esperona, perquè Messi té una oportunitat claríssima i estavella la pilota a la part exterior de la xarxa. Ai, xisclen els instruments. Los Romarios saben que el resultat és massa just i s'ha de rematar el partit, així que ho proven amb El setè de caballeria i el Barça cavalca cap a la porteria contrària. Pilota de Messi al pal, que és aprofitada per Piqué i el segon gol inspira la versió jazzística de l' Oé-oé-oé-oé . Ara sí, Los Romarios respiren i improvisen amb el Superman de John Williams, que sona com l'alè del Barça al clatell del Madrid.
