Cinema

A la recerca de la identitat perduda

Mar Coll i Nora Navas exploren el desconcert d'una dona trencada al film 'Tots volem el millor per a ella'

"Si canvies, segueixes sent el mateix?" Aquesta va ser una de les preguntes que es va trobar Mar Coll en un examen de filosofia quan estudiava al Liceu Francès. I uns quants anys després, quan la directora de Tres dies amb la família (Goya a la millor opera prima i Gaudí a la millor pel·lícula) ja estava immersa en el guió de Tots volem el millor per a ella , el seu segon llarg, va adonar-se que, en realitat, el seu nou treball intentava donar una resposta a aquella pregunta.

Tots volem el millor per a ella es va presentar ahir a la Seminci de Valladolid, inaugurant el festival, i divendres arribarà a les sales. Hauria de suposar la consagració de la directora amb més talent que ha sortit mai de l'Escac, la gran esperança blanca del cinema català. Però també representa un treball especial per a la protagonista, Nora Navas, la mare patidora de Pa negre , que s'enfronta aquí al seu primer protagonista absolut en el cinema: la Geni. I com deixa clar Mar Coll, no és un personatge fàcil: "És una persona que ha perdut tots els referents, que no sap qui és ni què vol ser".

La raó d'aquesta confusió és ben simple: la Geni va tenir un accident de cotxe i va patir un greu traumatisme al cap que la va deixar gairebé incapacitada. Però la pel·lícula arrenca en el punt en què totes les altres acabarien: un any després de l'accident, quan després d'una rehabilitació complicada sembla que el més difícil ja ha passat i la Geni es reincorpora a la vida normal que feia abans. "No és com interpretar la dona que perd un fill o té el marit a la presó -diu Navas-. Ni tan sols és la dona que té un accident. És la dona que té un accident, però un any després. Com està? No ho sé. Com a actriu estàs més perduda, però també és més interessant".

La Geni es vol incorporar a la feina però no pot. S'oblida de coses, s'adorm... Aparentment les úniques conseqüències de l'accident són una petita dificultat per expressar-se i una coixesa. Però les seqüeles internes són pitjors. "La Geni no sap qui era ni li importa. És un nen a qui no li deixen ser un nen. I el que té és una depressió". Coll afegeix que el personatge "no té un plànol per reconstruir la identitat i fa servir com a indicis les coses que li diuen els altres". "Per tant -continua-, és com un adolescent que sobreactua i intenta donar bona imatge però no afina la interpretació".

Dues amigues, 20 anys després

En aquell examen de filosofia també hi era Valentina Miso, amiga íntima de Coll i coguionista dels seus dos films. Ella és una mica la inspiració de la Mariana, una vella amiga de la Geni que apareix en escena després de molts anys sense veure's. "Buscàvem un referent per impulsar la Geni -explica Coll-, algú del passat que no sapigués res de l'accident. I vam pensar que fos l'equivalent de nosaltres, com si jo fos la Geni i ella la Mariana. Però també té a veure amb La última polaroid , un curt que vaig fer a l'Escac. Què passaria si aquelles dues amigues que s'acomiaden es trobessin 20 anys després?"

La idea de recuperar personatges d'obres anteriors interessa molt a Coll. "A mi m'agrada molt la trilogia d' Abans de l'alba i aquesta possibilitat que ofereix el cinema -diu-. I fins i tot hem pensat de fer un spin-off amb la germana de la Geni, que interpreta Àgata Roca, que és el personatge més còmic del film". El que no està clar és que aquests desitjos es puguin fer realitat davant la crisi de projectes que sacseja el sector, que ha agafat tant Coll com Navas en el seu millor moment.

"La davallada va començar després de Pa negre -recorda l'actriu-. Ara que podria fer més coses perquè la gent m'ha vist, tot està parat. Però encara tinc sort de treballar". Coll afirma que viu el context amb "preocupació" i també "sorpresa" pel "menyspreu a cor obert" del govern cap al cinema, però matisa que la seva situació és "millor que la de molts companys". "Ara, la meva relació amb el cinema no és econòmica -matisa-. No visc de fer una pel·lícula cada tres o quatre anys. Però és el meu cas particular".

Els canvis no han de ser dolents per força. "Normalment reaccionem als canvis d'una manera conservadora -diu Coll-. Costen d'assimilar. Abans de l'accident, ¿com era la Geni? Segurament normal. Però no hi ha un camí correcte i un de fals per ser un mateix. La pel·lícula es pregunta si hi ha una essència pura de la persona o si la identitat és una construcció". El discurs apassionat de Coll només es trenca quan un cambrer diposita un assortiment de xocolates a la taula. Els ulls se li il·luminen, golafres, i surt a la llum el costat més dolç d'una cineasta que tot i la joventut -va néixer el 1981- ja és un dels valors més sòlids del cinema català contemporani.