MÚSICA

La Mercè balla jotes i cúmbies digitals en un gran dia de festa major

Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries celebren vint anys amb un concert rodó

Si Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries no existissin, algú els hauria d'inventar. Malgrat el seus vint anys de trajectòria i que ja no es pot parlar d'efecte sorpresa, els seus concerts continuen divertint, emocionant i fent pensar a parts iguals, una feina gens fàcil, tot i que potser hauria de ser més habitual. La multitud congregada dilluns a la plaça de Sant Jaume sabia perfectament on anava, i el grup de les Terres de l'Ebre no només no els va decebre sinó que va entusiasmar. El repertori va repassar peces de la seva dilatada trajectòria, molt celebrades, sobretot les més tradicionals, per a una audiència amb un fort component ebrenc.

Jugant amb la seva esmolada ironia, Arturo Gaya (Quico el Célio) i Quique Pedret (Lo Noi) van fer gala d'uns incommensurables dots de comediants. No cauen mai en el discurs fàcil, ni en l'humor gruixut, perquè rere la seva paròdia hi ha un profund contingut social i polític. Quico el Célio és un grup combatiu, però no dels que s'encallen en la literalitat, sinó dels pocs que aconsegueixen dir molt amb poques paraules, gràcia i intel·ligència. Són, a més, els millors ambaixadors de les Terres de l'Ebre allà on van, perquè passegen un orgull sa per unes tradicions fortament arrelades que resulta contagiós; que els ho preguntin als barcelonins que van acabar cantant i ballant a ritme de jota Es cantava i es canta o el valset Lo carrilet de la Cava . La joia va ser d'autèntica festa major.

D'una manera similar, Los Hermanos Cubero van reivindicar a la plaça Reial la seva particular relectura de la música tradicional de l'Alcàrria encreuada amb el bluegrass de Bill Monroe. Els Cubero, nascuts a Guadalajara però amb molts anys a Barcelona, van congregar una claca molt entusiasta, aparentment familiaritzada amb el seu repertori i potser amb lligams familiars o sentimentals a les terres de Castella. Com Quico el Célio, els Cubero també són de la broma, però la seva transgressió es mou principalment en el terreny musical, com ara fent servir mandolina i guitarra en comptes de dolçaina i caixa, un format que no els impedeix encomanar l'esperit de festa major. El mateix esperit va caracteritzar la nit del BAM al Raval. La programació tenia com a eix els ritmes tropicals més o menys electrònics, però el que realment va donar unitat als concerts va ser la invitació al ball. I el millor de tot és que va ser una festa expansiva i esquitxada d'humor i d'actitud crítica de principi a final.

Ball i "café con leche in BAM"

La malaguenya Le Parody, aquest cop sense el trompetista, va començar amb certa timidesa a la plaça de Joan Coromines, però a mesura que passaven els minuts va anar mostrant el potencial del seu folk electrònic. Ni un minut van necessitar Batida per convertir la plaça dels Àngels en una pista de ball. El grup angolenyoportuguès va combinar patrons rítmics africans amb projeccions, una posada en escena molt teatral i missatges anticolonials. Però el més important va ser la seva capacitat per engrescar el públic, fins al punt de repartir xiulets perquè la gent acompanyés la música.

Sense un moment de pausa, a l'altra plaça el català El Timbe va oferir un viatge digital molt didàctic pels ritmes tropicals, de la rumba africana a la cúmbia colombiana. Quan va passar per l'Índia, uns quants venedors ambulants de cervesa van deixar les llaunes a terra per posar-se a ballar. Al final El Timbe fins i tot van fer una remescla a la mexicana del popular cup of café con leche d'Ana Botella.

"Això ho tenim a l'ADN, això és cúmbia", van cridar els colombians Systema Solar, que van omplir a vessar la plaça dels Àngels amb un espectacle galàctic basat en la cúmbia i el hip-hop i un missatge clar: "Ser feliç". Felices eren les cares de molts colombians que no es van voler perdre el concert. Contagiats pel ritme, molts van seguir la festa amb els danesos Copia Doble Systema: ànima de cúmbia amb formes electròniques. Si l'impacte d'un grup a la plaça Joan Coromines el mesura la polseguera que aixeca la gent en ballar, llavors el triomf va ser incontestable. De fet, així va ser.

La festa major va tenir un epíleg ahir a la plaça Catalunya, amb l'actuació de La Troba Kung-Fú i el Circ Cric, que van celebrar els vint anys de Pallassos Sense Fronteres amb un xou espectacular.

Més continguts de