Molta gent per a tan poques idees

El projecte 100 femmes, segons s'ha escrit, "reuneix un centenar de dones de la ciutat que viuen, pensen i actuen de maneres diverses per construir una història col·lectiva a partir de capítols de vida individuals". Cent dones, no pas actrius. Un plantejament que podríem emmarcar en el que es denomina teatre comunitari i del qual són un exponent màxim el teatre de l'oprimit, d'Augusto Boal, o el grup Catalinas Sur, de Buenos Aires, que dirigeix Adhemar Bianchi. I si volen, les passions i els pessebres vivents. L'important és sempre l'objectiu. I a 100 femmes , l'únic que hi ha és una reivindicació superficial, feble, ingènua i adolescent de la dona i la feminitat. Una única idea per a seixanta minuts de funció és molt poc. La millor crítica que podria escriure és posar, un darrere l'altre, els noms de les participants, les actrius , però al diari no ho entendrien. No em queda altra cosa, doncs, que plantejar l'equivocació per part de la direcció del festival d'ubicar aquesta obra al Teatre Grec i que el públic hagi de pagar 18 euros per una creació sense cap interès. El teatre comunitari és molt difícil i exigeix convivència i temps. Probablement aquí no n'hi ha hagut i Montse Colomer, la coreògrafa, que admiro, ha fet el poc que ha pogut. Àngels Aymar no hi aporta gairebé res. Ni història col·lectiva, ni històries individuals. Cap pols emotiu. Cap imatge captivadora. Cada espectacle té el seu lloc i 100 femmes , per exemple, hauria agafat una dimensió més autèntica a la plaça Margarida Xirgu.

Més continguts de