Mor un gegant cultural de la Transició

Barcelona.Fa sis anys, quan Max Cahner va fer setanta anys, se li va fer un homenatge. Al seu entorn es van aglutinar catalanistes de dretes i d'esquerres, polítics de llarga trajectòria i activistes de la societat civil, clericals i anticlericals, joves i grans. "Qui els pot posar a l'entorn d'un projecte de construcció nacional sense adjectius que no sigui en Max? Max Cahner és un home amb un pla, un home que sap on vol anar i on vol fer anar la societat a la qual serveix des dels quinze anys", escrivia aleshores Antoni Vives.

Tossut, treballador infatigable, tímid, però extraordinàriament afable quan se'l coneixia, audaç, geniüt, rigorós, persistent, de conviccions profundes i amb una gran capacitat d'engrescar els altres. Així el descriuen els que el van conèixer. Cahner, que mai defallia en la seva obstinada defensa de la cultura catalana, va morir ahir a la matinada als 76 anys. Pràcticament va néixer lluitant. La família del pare eren jueus d'origen alemany, que s'havien establert a Catalunya a finals del segle XIX. La mare era una madrilenya del barri de Lavapiés. La Guerra Civil els va obligar a fer les maletes i marxar a Alemanya l'octubre del 1936. Max Cahner naixia pocs mesos després a Bad Godesberg. Al cap d'un any els nazis els van empènyer a tornar a Espanya.

Cahner tenia l'ideal d'una societat catalana noucentista. Tenia una gran fe en la cultura com a pont entre el passat i el futur, i de la llengua com a motor de desenvolupament. La seva particular batalla per la cultura va tenir molts fronts: va impulsar Serra d'Or , Edicions 62, l'Enciclopèdia Catalana i Curial Edicions, i va reprendre la Revista de Catalunya . Va publicar una obra cabdal de Pierre Vilar, Catalunya dins l'Espanya moderna , i dos assaigs que van fer època: Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster, i Els altres catalans, de Francesc Candel. A Curial va editar les dues grans obres de Joan Coromines, Onomasticon i Diccionari etimològic complementari .

Com a independent, va ocupar la conselleria de Cultura en el primer govern de Jordi Pujol, entre el 1980 i el 1984. Va crear les grans infraestructures culturals del país. Des de la definició de què havia de ser el MNAC fins a la política lingüística. Des de museus locals i arxius fins al Teatre Nacional, passant per la Filmoteca, l'Arxiu Nacional i TV3.

L'exemple de Prat de la Riba

"Cahner era un intel·lectual que va anar a la política a fer un servei. La seva tasca l'entronca amb noms com Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat i seny ordenador de Catalunya, i Ventura Gassol, conseller de Cultura de la Generalitat republicana. Un cas més de català en què van coincidir l'intel·lectual i l'home d'acció, com en el mateix Prat", afirmava ahir el president català, Artur Mas. Fins i tot el cap del govern espanyol, Mariano Rajoy, tenia ahir paraules d'admiració per Cahner: "Ens deixa la riquesa de la seva aportació com a editor i historiador, la mirada apassionada per Catalunya i la ferma convicció de la cultura com a espai de convivència i pluralitat".

Després de deixar la conselleria, Cahner va ser rector de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada (1985-1987 i 1992-1994) i editor del diari Avui (1987-1991). Políticament,després d'abandonar CDC el 1994, va fundar l'efímer partit Acció Catalana, que acabaria aliant-se amb ERC. Va ser també professor de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Barcelona des del 1984 fins que es va jubilar, el 2006. Mai va deixar dues de les seves passions: la investigació de la literatura catalana dels segles XVI i XIX i la geografia. Deixa com a llegat obres com Literatura de la revolució i la contrarevolució, 1789-1849 .

Cahner va començar a apassionar-se pel català quan, amb 15 anys, per culpa d'una malaltia, va haver de passar mig any al llit: "A casa hi havia una Enciclopedia Espasa i vaig descobrir un dia que hi havia el volum España que deia, entre altres coses, que la llengua catalana no només es parlava, sinó que es podia escriure, que tenia una història". El 1957 va participar en els moviments antifranquistes universitaris. Va ser detingut i processat. No es va espantar. El setembre del mateix any impartia un curs sobre el català a la Unió Excursionista de Catalunya. L'agost del 1964 va ser expulsat d'Espanya amb l'argument que era estranger. El consideraven un intel·lectual perillós. Des de França va concebre el projecte d'editar una enciclopèdia universal en llengua catalana. Des d'aleshores mai va defallir. Avui el Govern tenia previst concedir-li la Medalla d'Or, que ara serà a títol pòstum.