Nancy Fraser: “El nou feminisme no vol canviar el sistema sinó accedir al poder”

Nancy Fraser (Estats Units, 1947) és una destacada intel·lectual feminista i professora de ciències polítiques especialista en teoria de la justícia. A Sobre la justícia, el nou llibre de la col·lecció Breus del CCCB que es pot comprar amb l’ARA, convida els lectors a cultivar la indignació social i la imaginació política. Fraser reflexiona sobre la globalització, les identitats i l’estat de benestar.

En molts dels seus escrits vostè expressa la seva preocupació perquè el feminisme del segle XXI s’ha posat al servei del capitalisme.

Sóc de la generació del 1968 i vaig abraçar el feminisme quan hi havia un poderós i radical moviment contestatari arreu del món. Els joves es van revoltar i hi havia protestes antiimperalistes, antiracistes, manifestacions contra la Guerra del Vietnam. Era el temps de la nova esquerra. En aquells moments, el feminisme era radical, volia acabar amb la divisió de gèneres. Ara triomfa el feminisme liberal. És un feminisme protagonitzat per dones amb un nivell alt d’educació, una elit. Reivindiquen aconseguir les posicions més altes en les grans empreses o a l’exèrcit. Però per fer-ho han de deixar d’ocupar-se dels fills, o de fer-se càrrec de les feines domèstiques. I qui acaba fent aquestes feines són altres dones, immigrants de països i regions més pobres. Nosaltres volíem canviar les institucions i el nou feminisme vol accedir al poder en aquestes institucions. Ha traït el feminisme que volia canviar el sistema.

¿I creu que aquest nou feminisme millora les condicions de vida de les dones?

És una manera de viure força angoixant, tant per a homes com per a dones. Les dones i homes amb posicions importants treballen 60 o 70 hores a la setmana. Els treballadors pobres també fan jornades maratonianes, tenen dues o tres feines. No els fan contractes a jornada completa, perquè això voldria dir pagar-los l’assegurança mèdica. És una vida horrible. Hauríem d’equilibrar la balança. Tothom hauria de tenir dret a una feina digna, que el satisfés, però també temps per a la família o per socialitzar.

Als Estats Units l’abisme entre rics i pobres creix. Zygmunt Bauman denunciava que la diferència entre els uns i als altres ja està als mateixos nivells que al segle XIX. ¿Creu que el canvi és possible dins el capitalisme?

El capitalisme és un sistema complicat. Al llarg de la història ha pres diferents formes i sistemes d’organització. Després de la II Guerra Mundial, l’estat tenia més poder. Era un món neoimperial i hi havia moltes diferències entre les excolònies i el Primer Món. Ara el capitalisme és global. Al segle XXI no hi ha tanta diferència entre els pobres del Primer Món, que en els últims temps han perdut benestar, i els del Tercer Món. Potser s’hauria de canviar la forma de capitalisme o anar més enllà, construir un nou tipus de democràcia.

¿I com podria ser aquest nou tipus de democràcia?

No puc descriure-la, seria especular. Però hi ha tres aspectes que haurien de canviar. S’hauria de posar fi a la divisió de gèneres. L’economia hauria de deixar de controlar la política. I s’hauria de resoldre la relació entre l’home i la natura.

Però el sistema polític actual deixa poc marge als individus. Els polítics pràcticament només escolten els ciutadans cada quatre anys, quan voten.

Quan el setembre del 2011 la ciutadania dels Estats Units va començar a ocupar les places, en el moviment que es va conèixer com a Ocupem Wall Street, un dels lemes que em va agradar més va ser: “Follar cada quatre anys no és tenir vida sexual, votar cada quatre anys no és democràcia”. L’actual forma de democràcia és molt pobra. Els poders polítics serveixen el poder econòmic però no els ciutadans. I les elits polítiques estan cada vegada més lluny dels ciutadans.

Com es pot canviar?

A través de la mobilització social. Però la protesta no es pot limitar al carrer, ha d’evolucionar i crear partits polítics i institucions alternatives.

Però les últimes mobilitzacions, com Ocupem Wall Street i el 15-M, han mort al carrer.

Sí, Ocupem Wall Street va ser un moviment molt fort, va aconseguir un gran suport de tota la població nord-americana, però, tan bon punt els manifestants van ser expulsats de les places, va desaparèixer. Va ser com punxar un globus amb una agulla. Part del problema és que les generacions més joves, les que surten al carrer perquè tenen més energia i més temps, han crescut sense cap experiència política. Van créixer en temps de Reagan, una època de despolitització. No confien en les institucions i tenen una sensibilitat anarquista. Això és comprensible, però no és el més adequat per canviar el sistema. La protesta no pot estar sempre al carrer. Tota l’energia ha de poder utilitzar-se. Potser ningú sap com vehicular tota aquesta indignació. S’hauria de crear un nou tipus de partits polítics, noves maneres de participació.

A l’assaig Sobre la justícia , utilitza com a metàfora un llibre de Kazuo Ishiguro, No em deixis mai . Els protagonistes són tres nois que són educats en una idíl·lica institució. Són clons, el seu destí és reemplaçar parts de cossos de persones malaltes.

És una fantàstica i molt angoixant manera de descriure la nostra societat. No creixem ni ens eduquen per subministrar parts del cos a altres persones, però sí per netejar banys o escombrar carrers. Aquest és el rol per al qual molts són educats. El sistema explota brutalment les persones i a la vegada els diu que tenen dret a comoditats modernes i atractives, a través dels anuncis i el cinema o la televisió. És terrible.

Tan fàcil és manipular les persones?

Molts creixen en un món i no són conscients que hi ha altres coses. Creuen que el que viuen és el normal i que no tenen dret a res més. És com un nen a qui un professor repeteix una vegada i una altra que no és brillant i que mai aconseguirà res. Això s’acaba interioritzant. Ara potser això canvia, sobretot en països com Espanya, on més d’una generació que havia conegut el benestar ha sigut expulsada cap a la precarietat. Potser aquesta indignació es transforma. Tot dependrà de si les protestes són simplement per defensar una sèrie de privilegis o per aconseguir una millor justícia social.

Més continguts de