MÚSICA

Neix la barítona, la companya greu de la tenora

Un programa de l'IEC enllesteix el disseny d'un nou instrument de la família de les xeremies

Joaquim Agulló és catedràtic d'enginyeria mecànica de la Universiatat Politècnica de Catalunya (UPC). La seva especialitat és la robòtica. La seva passió, la cobla. Als anys 70 va començar una recerca per perfeccionar el disseny de la tenora seguint mètodes científics. "La tenora estava en risc de quedar-se sense constructors", explica Agulló. Però la investigació d'aquell grup de recerca mecànica i artística de la UPC va topar amb la falta de recursos.

Agulló va tenir una segona oportunitat quan la Secció de Ciències i Tecnologia de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) va recuperar el projecte el 2005, i la tenora científica va ser una realitat el 2007. El següent pas, tant d'Agulló com de l'IEC, va ser satisfer amb seixanta anys de retard una demanda del compositor i director d'orquestra Ricard Lamote de Grignon, que el 1948 va proposar crear un instrument de vent que completés la xeremia de la cobla. "Lamote de Grignon volia un instrument baix de la mateixa família que la tenora i el tible", recorda Agulló. És a dir, que tingués el mateix timbre i que alhora presentés "més riquesa harmònica" que altres instruments greus de la cobla com el fiscorn i el contrabaix.

Base científica

Trobar una solució al problema plantejat per Lamote de Grignon va ser l'objectiu del programa Disseny d'una xeremia barítona com a complement de la tenora i el tible . I el resultat és la barítona, un instrument de doble canya amb un pavelló metàl·lic realitzat amb "base científica" per un equip dirigit per Agulló i format per la doctora en física Ana Barjau, els tècnics acústics Jordi Campos, Sergi Solé i Ester Cierco, el tenorista Jaume Vilà i els constructors d'instruments de doble canya Pau Orriols i Alfons Sibila.

"El repte principal era dissenyar correctament el perfil interior del pavelló, que és el que determina el timbre de la barítona. Calia que l'instrument fos reconegut pel so com de la família del tible i de la tenora. Treballar el disseny amb base científica ens va permetre fer drecera", explica Agulló. Ara com ara, no sembla que la barítona tingui gaire camí en les formacions tradicionals. Tanmateix, l'evolució de la cobla en els últims anys més enllà de la sardana obre possibilitats a la inclusió de la barítona. "Pot fer més feina en el vessant concertístic, de cambra, que en el sardanístic, però ara cal que els compositors busquin aquesta sonoritat", diu el tenorista i tècnic acústic Jordi Campos. Una altra qüestió que planteja l'aparició de la barítona és si les formacions afegiran un instrumentista específic.

En qualsevol cas, només el futur dirà quin serà el recorregut d'un instrument del qual només existeix un prototip. L'IEC té el compromís de fer públiques les mides i els detalls de la barítona perquè qualsevol constructor pugui fer l'instrument. "Això només és un punt de partida", diu Agulló.

Un metre de longitud i dos quilos de pes

La barítona té una longitud de 1,087 metres i un pes aproximat de dos quilos. A diferència del tible i la tenora, es toca en posició vertical perquè el tudell, d'uns deu centímetres, està corbat. La barítona està afinada en fa i sona una quarta per sota de la tenora i una octava per sota del tible. Una de les opcions de millora és corbar el pavelló -com si fos un clarinet baix- perquè el so es pugui projectar millor. "L'experiència determinarà com es tocarà", diu Jordi Campos, que calcula que la barítona podria costar uns 4.000 euros.

Més continguts de