No hi ha transparència sense arxivers ni gestors de documents. Només ells permeten una informació pública de qualitat, autèntica i fiable. No hi ha transparència sense simplificació administrativa, sense una gestió interna organitzada. Ras i curt, no hi ha transparència sense sistemes de gestió de documents. No és cap invent. La Llei 10/2001 d’arxius i documents preveu aquest instrument, però el seu desplegament ha estat deficient i la defensa que n’ha fet Cultura insuficient. El món dels arxius està convuls per aquest motiu. No hi ha transparència afeblint la Comissió Nacional d’Avaluació, Accés i Tria Documental. Disminuir-la implica no reconèixer els professionals que fins ara han facilitat l’accés a la informació, amb mètode i sense recursos, mentre no hi havia llei. No hi ha transparència si els arxius continuen ubicats a prop de Cultura. Necessiten una posició més transversal que els permeti ser instruments útils al bon govern i per a la societat, i no només espais de recreació identitària. Cal posar un vidre transparent a la cuina de l’administració i que els arxius siguin ben visibles pel bé de la nostra democràcia.
