Noel Gallagher venia a Barcelona a presentar el seu primer treball en solitari, Noel Gallagher High flying birds (2011). Ho feia amb les entrades esgotades i un públic ansiós per tornar a gaudir de la música del cervell dels Oasis. El de Manchester va oferir un xou equilibrat i compacte en què les noves cançons van encaixar a la perfecció amb les d'Oasis, que van representar el 50% del repertori. Gallagher es va tornar a revelar com un gran compositor de pop clàssic que, malgrat cenyir-se sempre als mateixos recursos, és capaç d'encadenar una hora i mitja de música vibrant sense afluixar en cap moment. I això resulta sorprenent en algú que fa vint anys que escriu la mateixa cançó, que combina les mateixes rodes d'acords i que saqueja partitures pròpies i alienes per trobar la melodia perfecta, la que il·lumina les masses sense trair l'orgull rocker de classe obrera.
Tant les cançons noves com les velles van sonar amb l'empenta i la potència necessàries. Everybody's on the run , Dream on i The death of you and me no van empal·lidir al costat de peces d'Oasis com Mucky fingers o Talk tonight , que no són les més conegudes del grup. La primera concessió va arribar amb Supersonic , que Gallagher va interpretar amb la guitarra acústica i l'únic acompanyament del piano de Mike Rowe. Era un avís del que vindria als bisos: quatre peces d'Oasis, entre les quals va incloure Whatever i l'apoteòsic Don't look back in anger , la cirereta d'un concert que va fer reviure temps passats però també va fer oblidar la veu de Liam, que ara canta a Beady Eye amb la resta dels Oasis.
