Que efímer que és el teatre! No és col·leccionable. Això el fa diferent de la resta d'arts i és, a la vegada, una virtut i un problema en una societat que gaudeix acumulant tot el que és tangible, siguin cotxes, llibres, sabates... i sobretot diners. El Barribrossa ha dedicat un homenatge a Salvador Távora i a la companyia La Cuadra de Sevilla. Távora va caure al teatre de quatre potes venint del món taurí, del flamenc, per aixecar un art escènic de compromís amb la cultura i la societat. Els espectacles de La Cuadra tenen una personalitat inequívoca, prou perquè alguns hi veiessin, en la seva litúrgia laica, una reiteració de fórmules dramàtiques, quan el que hi ha és un estil, una forma de compondre poemes visuals carregats de sensibilitat des de la passió i la bellesa.
Creador total. Quejío , el seu primer espectacle, estrenat a l'aleshores Teatre Capsa, va atrapar el públic barceloní, que va convertir des d'aquell moment en un fidel seguidor. Quaranta anys són molts. Andalús de mena, de raça, de barri, de sentiment, Catalunya ha estat el territori dels seus amics, dels seus admiradors. Távora és un creador amb capacitat per arribar a la sensibilitat més dura, per commoure el sentiment més fred. Távora i La Cuadra marquen sempre distàncies i rebutgen canviar la seva manera de fer, la seva invocació a l'art com allò que transforma, que traspua el sentiment convertint-lo en emoció i ens posa la pell de gallina. Un lluitador irreductible, capaç de guanya-li a la Generalitat un plet per la prohibició de la seva Carmen amb braus a la Monumental.
Admirat, recordat. Távora, operat d'uns pòlips fa quatre dies, va venir fins a La Seca per estar amb els que l'admirem com a artista i persona. Paraules encertades de Joan de Sagarra. Record d'aquell Identidades on, d'alguna manera, Blas Infante i Salvador Espriu se significaven com a baluards de dues cultures que juntes creixien. I vam cantar tots plegats Andaluces de Jaén amb Paco Ibáñez a la guitarra. Fi de festa amb bengales i confeti. Un acte entranyable, necessari. Sobretot per als que hem gaudit amb les seves creacions, hem cantat el seu teatre ritual i hem conservat gravats a l'ànima aquells moments. I això no és efímer. " A pasitos seguro vamos andando que la grasa y la tierra se va juntando ..." ( Herramientas , 1977). Gràcies, Salvador.
