L'esperit d'Ovidi Montllor reviu en la inauguració del Barnasants

TerrassaL'atzar ha volgut que la vintena edició del festival Barnasants coincideixi amb els vints anys de la mort del poeta cantautor i actor d'Alcoi, Ovidi Montllor. Aprofitant la doble efemèride, aquest certamen de referència dedicat a la cançó d'autor ha volgut recuperar la figura del músic d'Alcoi dins d'un completíssima i ambiciosa programació amb més d'un centenar d'actuacions. I ho ha fet animant als músics que hi participaran a què incloguin alguna versió de Montllor en el seu repertori; també estrenant una obra de teatre i quatre espectacles únics al voltant de la seva figura. Un d'ells és Ovidi, poema sense acabar, un muntatge dirigit pel guitarrista Toti Soler, estret col·laborador d'Ovidi durant vint-i-sis anys, que ha inaugurat aquest dissabte el certamen a l'Auditori Muncipal de Terrassa amb les entrades esgotades.

Pere Camps, el director de Barnasants va introduir l'actuació a mode de pròleg amb un discurs en crescendo farcit de reivindicacions i referències a la importància de la cultura de base, que d'alguna manera semblava connectar amb les converses espontànies sobre l'actualitat política que es podien sentir entre el públic mentre feia cua per entrar a l'espai. Camps va recordar el moment en què va decidir posar en marxa el festival i va avançar el desig de construir “una gran xarxa de cultura d'autor” al llarg de tots els territoris de parla catalana.

Alguns missatges contundents de Camps -“La cultura no és un luxe: és l'aliment de l'ànima”- encara ressonaven quan la música va ser la protagonista i van ajudar a que el repertori d' Ovidi, poema sense acabar, pogués tenir una lectura cent per cent contemporània. I també positiva, enèrgica i reivindicativa i amb tocs l'humor afilat. Toti Soler, a la guitarra, Gemma Humet, a la veu, i Joan Masstkleiner, de rapsoda, vestits de negre, van encetar aquest recital compost per una trentena de poemes musicats amb peces de Joan Salvat-Papasseit que Montllor i Soler ja van interpretar en el disc Joan Salvat-Papasseit per Ovidi Montllor (1975): Poema sense acabar, que dóna nom a l'espectacle i que la veu d'Humet, rica en matisos i en inflexions, va aconseguir portar al seu terreny. Massotkleiner va recitar Nocturn per acordió i Dona'm la mà amb una profunditat de veu de tenor que va exercir de contrapunt durant tot el recital amb la veu de registres aguts de la terrassenca. A continuació i ordenades per blocs, el repertori va anar transitant de forma vital i dinàmica per versos musicats de Vicent Andrés Estellés -M'aclame a tu va ser especialment aplaudida-, J.M. de Sagarra -que va aportar aires contemplatius i evocadors amb Record de Solsona i Aigua-Marina-, Blai Bonet, que va mostrar al Soler més flamenc a la guitarra, i Miquel Martí i Pol. Entremig el Perquè vull, signat pel d'Alcoi, va ser tot un revulsiu entre el públic, amb versos punyents com “perquè vull! / Tot comença en un mateix!”.

El toc juganer dels poemes Lletania i Tirallonga dels monosíl·labs de Pere Quart van ser la prequela perfecte per a Què et sembla, Toti, la peça que Ovidi va dedicar al seu guitarrista de capçalera. La lletra, construïda com un diàleg entre amics, arrodonia aquest viatge musical, potser sense acabar, que encara va regalar dos poemes fora de programa a un públic que va acabar aplaudint dempeus i cridant “Ovidi, Ovidi”: Posta, de Salvat-Papasseit i Tot explota pel cap o per la pota, signada per l'homenatjat.