París bé val un musical ‘americà’

ParísEl teló ha baixat per tercera i última vegada, però a la sortida del teatre la ficció continua. A la dreta, il·luminada, puc veure Notre-Dame. A prop, a la riba del Sena, han ballat Lise Bouvier i Jerry Mulligan. Una mica més lluny, la Place de la Concorde. Un passeig, si el fred no s’endú ànims i forces. Allà esperen les fonts de Hittorff, protagonistes de l’oníric ballet final de l’obra An American in París. S’ha acabat el musical al Châtelet i París regala la seva imponent escenografia urbana per allargar tants minuts com es desitgi la fantasia que va filmar Vincent Minelli en brillant tecnicolor, i que ara ha portat a l’escenari el coreògraf Christopher Weeldon per crear un gran ballet americà.

El Châtelet acull -abans del seu trasllat a Broadway- l’estrena absoluta de la versió escènica del musical inspirat en la partitura de George Gershwin. Música immortal. El principal aval d’una producció que sap que no pot competir -ni ho ha de fer- amb la fàbrica de somnis que era la MGM als anys 50. Com a contrapartida ofereix a més un catàleg ampliat del cançoner de Gershwin, més personatges i amb més passat i fons, reescrits pel dramaturg Craig Lucas per donar a la història uns graus més de drama. I el propòsit de celebrar amb un gran homenatge un clàssic del gènere. Un homenatge que provoca una contradicció: el que als cinquanta era avantguarda encriptada en un exquisit entreteniment, ara és un espectacle elegant, i també conservador.

L’argument és menys lluminós. La trama se situa en el moment en què París és alliberat. Som al 1944, hi ha escassetat i ferides obertes entre els resistents i els col·laboradors. La ciutat i els seus habitants es preparen per a una nova etapa, potser més optimista. Dior i el seu New Look -per a satisfacció de la indústria tèxtil francesa- liquiden estèticament la duresa de la (post)guerra. París recupera les nines de Worth. La ciutat es prepara per a la seva metamorfosi, i els seus habitants també. Nadius i expatriats.

Un compositor (el televisiu Brandon Uranowitz) i un exsoldat americà aspirant a pintor (el més aviat inexpressiu primer ballarí del New York City Ballet, Robert Fairchild) seran cronistes i protagonistes en primera persona de la transformació. Entraran a les seves vides una rica diletant (extraordinària Jill Paice, perfecta criatura de l’upper class ferida en el seu orgull) i una jove ballarina a les portes de l’èxit (Leanne Cope, primera artista del Royal Ballet amb l’encant de Leslie Caron).

Al límit de la infelicitat

Tots ells estan al límit de la infelicitat, i alguns -com el personatge del cantant de music-hall interpretat per Max von Essen (superior respecte al seu quasi invisible precedent cinematogràfic)- s’enquisten a perseguir una falsa felicitat. L’entorn dramàtic i els personatges redefinits per Lucas són molt més interessants que els creats per Alan Jay Lerner. El mateix passa amb l’encadenament dels temes de Gershwin. Però la seva plasmació escènica és convencional. Que ho sigui en les escenes dramàtiques fins i tot és previsible. Però sorprèn en la vistosa recreació del ballet principal.

L’efectista solució de presentar-lo com una estrena -al Châtelet- d’una peça que es prepara al llarg de l’obra es plasma en una coreografia que és només un homenatge a Jerome Robbins i George Balanchine, mestres tant de ballet culte com de Broadway i dels seus atractius híbrids. Es el moment en què l’estricta observació del passat dilueix part de la bellesa i qualitat de l’espectacle.