Crític TeatralFrederic Soler i Hubert no va atrapar Pessoa en heterònims, però va aconseguir que un aconseguís la posteritat: Serafí Pitarra. L’àlies escollit per firmar la majoria de les seves paròdies, les seves gatades, escrites en el “català que ara es parla”. L’ alter ego dominant abans de guanyar-se la respectabilitat. Esclar que Xavier Albertí es posiciona quan, de tots els Soler possibles, recupera Pitarra, l’irreverent, el picant, el que estrena en un català sense normativa els seus singlots en la privacitat dels salons barcelonins, amb un grau de llibertat impensable en els teatres oberts al públic, la crítica i la censura.
El teatre català neix en l’ off off de l’època, rient-se de tot i tots, subscrit al llenguatge del carrer i enfrontant-se a les urpes de la cultura oficial. És com descobrir, després de dècades de construcció d’un predeterminat relat col·lectiu, que un honorat pròcer de la pàtria té un pecaminós origen bastard.
La direcció del TNC sap -i després somriuen com el gat Beguemot- que el nom de Pitarra genera ara, entre certs sectors, la mateixa animadversió, menyspreu o indiferència que el que es va publicar fa gairebé 150 anys a El Siglo XIX : “Per a nosaltres, que aplaudim l’enginy però que no justifiquem per això les males tendències, el teatre de Pitarra ha estat una calamitat per a la culta Barcelona, ja que a la part del públic que navega a tots els vents, l’arrossega a punts que no està al mapa. Heus aquí el motiu perquè en l’ocasió present no hem pogut prescindir de manifestar la nostra fúria” (recollit a El teatre de Serafí Pitarra, entre el mite i la realitat, de Carme Morell i Montadi).
Les seves obres “respectables” (drames històrics o costumistes ) segur que no han aguantat el pas del temps i els canvis en el gust i criteri dels espectadors. Però una gatada com Liceistes i cruzados manté intacte el seu efecte còmic. Ens diverteix ara com llavors la seva desinhibida sàtira sobre les batalles melòmanes de les suposades elits conreades de la burgesia barcelonina. Una font inesgotable de ridícul, com la pinacoteca abandonada al palauet de Muñoz Ramonet. Un grau d’humor feridor amb els seus coetanis que no existeix ni de casualitat en la dramatúrgia catalana contemporània. Caldria tornar al refugi de la intimitat dels salons -per cert, tot torna, com bé saben els de La Mandanga- per recuperar un mínim espai de llibertat.
Mentrestant, caldria reivindicar la continuïtat del muntatge de Liceistes i cruzados que només ha estat tres dies a la Sala Tallers del TNC. En només dues setmanes, Jordi Prat i Coll ha posat en peu una producció que no recorda en res una simple lectura dramàtica. Astracanada pura, musical peripatètic, burleta comèdia romàntica, caricatura en vers, paròdia del cinema mut. Un festival de l’incorrecte en les seves desinhibides i exagerades interpretacions. Conduïda per la banda sonora triada per Andreu Gallén i interpretada en directe al piano, la companyia es diverteix i fa que el públic es diverteixi.
Enmig de la general gresca teatral brilla per sobre els altres Anna Moliner com a Dolors, la damisel·la en dificultats. Domina tots els recursos de la comèdia -fins i tot la canora- i els reparteix amb una gràcia i seguretat que la igualen les actrius del cinema clàssic que conjuminaven la presència de gran dama amb una enorme vis còmica, com Carole Lombard.
Un espectacle que segueix viu -representat amb un doll d’energia- perquè la societat mediocre que retrata no està gaire lluny de la que segueix dictant el bon gust i el cànon de la cultura del país.
