El Nadal musical a Barcelona ha adoptat un marcat accent francès amb la cohabitació de Cendrillon de Massenet al Liceu i L'Enfance du Christ de Berlioz a l'Auditori. Aquesta trilogia sacra va ser un dels pocs èxits en vida del compositor al seu país, no perquè l'obra, amb la seva pàtina arcaica, no soni berlioziana (els girs melòdics i harmònics i els jocs instrumentals són inconfusibles), sinó perquè, desproveïda d'efectes grandiosos, s'adreça de manera directa a una religiositat més íntima. Pablo González va saber respectar els fràgils equilibris de la partitura.
El titular de l'OBC va trobar el to just de cada part, recreant amb una OBC concentrada el caràcter pintoresc de molts fragments, si bé certa sequedat en els tutti delatava un so que admetia més refinament. Excel·lents, en canvi, Bea Cambrils, Christian Farroni i Magdalena Barrera en una de les perles de l'obra, el trio per a dues flautes i arpa. La seriositat del treball de González no va impedir certa fredor en el resultat global, imputable també a les contribucions vocals.
Agustín Prunell-Friend va ser un narrador implicat de timbre blanquinós, però Maria Riccarda Wesseling va ser una Maria de fraseig desmenjat acompanyada pel Josep clarament indisposat (tal com es va anunciar) d'Alexandre Duhamel. Tot i la rotunditat dels seus mitjans, Paul Gay va convèncer més en l'afectuositat del pare que acull la Sagrada Família que en els turments d'un Herodes epidèrmic. Marc Pujol va ser un correcte Polidor.
Dos bons cors, Lieder Càmera i Madrigal, van unir forces amb resultats desiguals: la cohesió no sempre va ser òptima i, amb un temps dilatat, González encara va exposar més els perillosos acords finals. A més, els tímids intents de teatralització dels cors deixaven fred: ¿de veritat es pensa que el format concert és tan avorrit que s'ha de distreure el personal com sigui?
