Scarlett Johansson sedueix Venècia

VenèciaDesprés de dues jornades en què el protagonisme de la Mostra va correspondre als autors (Hayao Miyazaki i Terry Gilliam), ahir el Festival de Venècia es va tornar a vestir de glamur per rebre Scarlett Johansson, que va il·luminar el Lido en la presentació d' Under the skin , la nova pel·lícula del director britànic Jonathan Glazer. Al film, la protagonista de Lost in translation interpreta el paper d'una alienígena que, com va explicar l'actriu en roda de premsa, "no té res a veure amb els marcians de les pel·lícules de Tim Burton".

De fet, la vídua negra d' Els venjadors transita per Under the skin lluint mitja melena negra i passejant en furgoneta per la campanya escocesa a la recerca d'homes per seduir: una enigmàtica femme fatale "sense cap idea preconcebuda de la humanitat i, per tant, sense consciència del bé o el mal", va dir Johansson.

A l'inici de la projecció d' Under the skin podia sentir-se en l'ambient la gran expectació que havia despertat el nou film de Jonathan Glazer, un cèlebre autor de videoclips que no estrenava pel·lícula des de Reencarnació (2004), protagonitzada per Nicole Kidman. En la seva trajectòria fílmica, Glazer s'ha caracteritzat per explorar els límits de la ficció, jugant amb premisses estranyes i relats inversemblants, una aposta que es repeteix a la gèlida i kubrickiana Under the skin .

En preguntar-li pels temes que volia estudiar en aquesta pel·lícula, Glazer va deixar clara la seva preferència per les pulsions sensorials en detriment de la lògica racional. "Podria respondre que volia parlar sobre el sexe, l'amor, la vida i la mort, però la veritat és que no m'interessa fer pel·lícules sobre temes. Amb Under the skin buscava poder mirar el món a través d'una mirada externa, la d'un alienígena", va afirmar Glazer.

Under the skin segueix a la seva manera les pautes del relat amb un alienígena que acaba radiografiant la naturalesa humana, un subgènere en què trobem des del film L'home que va caure a la Terra , de Nicolas Roeg, fins a la novel·la Sense notícies de Gurb , d'Eduardo Mendoza. És una història que, en les mans de Glazer, pren la forma d'una hipnòtica experiència sensorial. Un viatge que zigzagueja entre l'observació al·lucinada de les conductes humanes -una desfilada de seguidors de l'equip de futbol del Celtic es transforma en un estrany ritual- i la plàstica representació dels mètodes de seducció de la voluptuosa alienígena encarnada per Johansson: uns segments que remeten al videoart més conceptual. En definitiva, una pel·lícula tan fascinant com exigent amb l'espectador.

Kim Ki-duk i la castració

Molt menys suggerent va resultar Moebius , del coreà Kim Ki-duk, guanyador l'any passat del Lleó d'Or del festival per Pietà . En la seva cinquena participació a la Mostra, Ki-duk va presentar fora de competició un film acompanyat per la polèmica: Moebius podrà estrenar-se al seu país després que, per suggeriment de la comissió censora coreana, el director optés per retallar dos minuts i mig de metratge. La pel·lícula, una relectura del mite d'Èdip, presenta una escabrosa col·lecció d'agressions sexuals que s'inicia amb una mare castrant (literalment) el seu fill. El que segueix -una barreja extrema del Teorema de Pasolini i L'imperi dels sentits d'Oshima- és una tosca desfilada d'episodis masoquistes que aspiren a situar la neurosi masculina en el centre del buit moral que Ki-duk detecta en la societat coreana.

Durant la projecció de la pel·lícula es va produir una peculiar reacció entre els espectadors: els esbufecs inicials d'espant davant l'horror es van anar convertint primer en discretes mostres d'hilaritat i després en rialles poc dissimulades. I és que potser la manera més sensata d'aproximar-se a Moebius és gaudir-ne com si fos una delirant comèdia involuntària.