SANT CUGAT DEL VALLÈS"És fals", em diu Carles Pujol en veure que fixo la mirada en un piano de fusta gairebé acabat de construir. "Tindrà un teclat electrònic, però per dins és buit. Demà l'enviaré al lacador; serà tot blanc", m'explica, i de seguida afegeix que normalment el taller d'escenografia que dirigeix fa totes les tasques que es necessiten per muntar un decorat -hi treballen la fusta i el ferro, pinten, fan motllos, esculpeixen...- i que els encàrrecs a fora són una excepció.
Som en una gran sala encatifada de serradures i de petites taques de pintura situada sota l'escenari del Teatre-Auditori de Sant Cugat. Els dos espais estan connectats mitjançant tres muntacàrregues. Hi treballen a tota màquina tres persones per enllestir l'escenografia de l'espectacle Violines y trompetas (que protagonitzen amb èxit Lloll Bertran, Anna Gras, Ferran Rañé i Joan Pera), un dels elements principals de la qual és el piano. Carles Pujol va i ve de l'ordinador, on té els dibuixos de tot el que pretenia posar a l'escenari del Teatre Borràs. Fa un munt d'anys, pràcticament des dels inicis del Teatre-Auditori, a principis de la dècada dels 90, que fa aquesta feina: té la missió de transportar l'escenari a un lloc i a una època determinats -la de l'obra de teatre, l'òpera, l'espectacle de dansa o el musical que es representa-. De fet, Pujol ha viscut sempre molt de prop el món del teatre. De menut ja ajudava el seu pare al teatre La Unió, el més antic de Sant Cugat del Vallès, obert la dècada dels 20. El pare n'era el maquinista i la mare l'apuntadora.
Esbossos en un tovalló de paper
És molt poc habitual a casa nostra que el taller d'escenografia sigui dins del mateix teatre, com succeeix a Sant Cugat. A banda d'això, no hi ha gaires diferències entre un taller i un altre. En tots hi trobem pràcticament les mateixes eines, la major part tradicionals (martells, serres, serjants, tornavisos...) i també maquinària tecnològicament avançada, en alguns fins i tot un robot. Aquest és el cas d'Odeón Decorados, que utilitza un braç articulat connectat a un ordinador, el qual li proporciona les instruccions per donar forma al porexpan, a la fusta o al marbre. "El robot permet un treball ràpid, precís i segur, i es pot fer servir les 24 hores del dia", explica Josep Simón, director d'Odeón Decorados, una empresa creada l'any 1990 i que té la seu a València. "Hem arribat a tenir vuit obres representant-se al mateix temps a Madrid", diu el director d'aquesta empresa, que també realitza nombroses escenografies per a grans teatres de Catalunya. Cada encàrrec és un món. Els projectes per fer una escenografia arriben al taller de maneres ben diferents, alguns de manera singular. D'històries d'èxit que expliquen que tot va començar en un tovalló de paper n'hi ha de reals, també en aquest àmbit. Una d'elles va succeir a Odeón Decorados. L'any 1992 Pedro Moreno va dibuixar a les tovalles de paper del restaurant on va sopar com havia de ser l'escenografia de l'espectacle El triomf de Tirant , basat en la novel·la de Tirant lo Blanc . "El dibuix s'entenia molt bé, i en vam tenir prou per fer l'escenografia", recorda Simón.
"En quasi totes les escenografies que fem tenim en compte que es puguin desmuntar en peces força reduïdes, sobretot per facilitar-ne el transport; a més, els teatres antics acostumen a tenir les portes molt petites, perquè abans els decorats eren de paper i hi passaven sense problema", diu Jordi Castells, que va començar a treballar com a escenògraf professional tardanament, passada la trentena, al mateix temps que el seu germà Josep. Abans treballaven al taller del pare, pintor de parets, però arreu deixaven la seva empremta artística en forma de sanefes, decoracions de pa d'or... No és casualitat, doncs, que la pintura i les diferents tècniques pictòriques siguin els principals actius del taller dels germans Castells, instal·lat a Santa Agnès de Malanyanes.
El Jordi i el Josep són bessons i comparteixen un munt de coses. I tot i que pot passar que una feina la comenci un i l'acabi l'altre -"i no es nota!", diuen a l'uníson-, de fet cadascú té la seva parcel·la: el Josep construeix decorats per al cinema i per a dramàtics de televisió, espais escènics per a exposicions i escenografies per a parcs temàtics i museus, mentre que el Jordi se centra sobretot en escenografies per al teatre. Va iniciar l'activitat amb Antaviana , de Dagoll Dagom, una obra de teatre basada en contes de Pere Calders, i des d'aleshores ha treballat per a un grapat de companyies del país: Comediants, el Gran Teatre del Liceu, Josep Maria Flotats, La Cubana, Mario Gas, el Teatre Lliure, el Nacional, Tricicle i un llarguíssim etcètera.
Artesans de vell ofici
Josep Castells gaudeix de valent ambientant espais públics en èpoques passades. Així, per exemple, va fer viatjar la plaça Rovira, del barri barceloní de Gràcia, fins als anys 40 (per a la pel·lícula El embrujo de Shangai , de Fernando Trueba). Els materials que fa servir per fer-ho possible són d'allò més diversos: ferro, alumini, porexpan, fusta, teixits... En realitat són els que sempre s'han fet servir per a l'escenografia. I la manera de reproduir figures -primer fent un model amb fang o amb porexpan i després realitzant la construcció amb resina de polièster- és també la mateixa de sempre. El Josep i el Jordi fa trenta anys que ho fan així. I és que hi ha coses del món del teatre que no canvien. Com l'emoció que té tot actor, fins i tot el més veterà, en el moment de sortir a l'escenari.
