TEATRE

Tarda rabiosa a Agbanäspach

Nao Albet i Marcel Borràs van començar a fer teatre abans de poder votar o tenir carnet de conduir. Van començar jugant i així han continuat fins a arribar a Agbanäspach, localitat-anagrama imaginària on situen un atracament a un banc, amb pallisses, mort i -hi afegeixo- catarsi. Durant aquests últims cinc anys potser no han deixat de pensar què fer en un escenari, però segur que han vist molt cinema. En el seu últim joc metateatral -una constant en la seva trajectòria- hi ha accions d' El plan perfecto de Lee, la intensitat marginal de Deprisa, deprisa de Saura, la singularitat emocional de Tarde de perros de Lumet, la violència gamberra de Lock & Stock de Ritchie i sobretot la sofisticació del relat fragmentat de Rashomon de Kurosawa.

Molt cinema per després reflexionar amb gran serietat sobre el teatre. Han arribat ràpidament a la conclusió que defensa Roger Bernat, encara que ells es prenen molt més seriosament el públic i molt menys a ells mateixos. Tots tres pertanyen a la facció dels hiperbrechtians, radicals del distanciament. Si Bernat és un reconcentrat analític, Albet i Borràs són agitadors d'un caos que ordena un pensament molt clar. Els seus espectacles semblen acumulacions inconnexes. Però els detalls els delaten: fils de niló que mantenen l'estructura i el concepte en un equilibri tan lliure com sòlid.

A més, hi ha espai per a la crítica amb l'abast d'una metralleta -ningú se salva, ni Angelica Liddell- i són tan generosos que l'últim terç del seu espectacle -quan ja s'han divertit a fons- el cedeixen a tercers perquè escenifiquin la seva personal catarsi.