Tavares, l’escriptor incansable

BarcelonaGonçalo M. Tavares és un dels autors portuguesos de més projecció internacional del moment. Part de la trentena de llibres que ha publicat fins ara han arribat a gairebé cinquanta països. El total de traduccions de la seva obra ja frega les 250. La literatura que escriu, exigent i d’ambició, guanya seguidors a bon ritme. Un viatge a l’Índia (Periscopi / Seix Barral), el primer títol que arriba en català, és una “contraepopeia” en vers de 450 pàgines en què explica una odissea contemporània d’un portuguès cap a un dels països més grans i poblats del món, on “l’or se’l van endur tot, però a vegades sembla que encara se’l vulguin tornar a endur”.

“En les epopeies clàssiques com la Divina Comèdia, l’ Odissea i l’ Eneida, tot moviment és sempre grandiós -diu l’escriptor-. L’heroi protagonista és admirat pels altres. El personatge d ’Un viatge a l’Índia, el Bloom,se’n va de Lisboa després d’haver matat. Potser és un heroi, però també és un criminal”. Els versos del llibre són d’un magnetisme i transparència admirables. “Si vols sentir el gust d’un país no et dirigeixis / al palau exuberant / construït al centre de la ciutat. Vés / en transport públic i incòmode / en direcció a la perifèria. És un consell. Però qui sóc jo / per aconsellar-te el transport públic?” “L’estètica s’ha acabat. Han quedat els diners. / Els homes són genis del bé per a l’or, / genis del mal per al paisatge”.

¿Fins a quin punt l’autor està d’acord amb les sentències del seu personatge? “El Bloom podria ser un representant de mi, però també de gent que queda al meu voltant o que m’invento. Els personatges són jo i alhora no, tenen autonomia”. Està d’acord, com a mínim, que “la tecnologia és estúpida; però és un amulet / de la sort”? “El segle XXI és el segle de la tecnologia -diu Tavares-. Ara bé, per a mi el progrés tecnològic no necessàriament implica cap mena de progrés humà. Quan arriba un nou invent, aquest preveu el seu fracàs. Crear el vaixell implicava el naufragi. L’abast del fracàs de l’enfonsament d’un vaixell és diferent del de la pèrdua del control de les tecnologies actuals”.

Amb voluntat que ni les xarxes socials ni el telèfon interfereixin en la seva obra, Tavares es tanca diàriament en un estudi -que ell anomena “búnquer”- per escriure: “M’aïllo del món durant tres o quatre hores seguides. Necessito un temps llarg i no interromput per res amb la intenció de trencar amb els lligams del món. Quan estic de viatge puc escriure poesia o textos curts, però sóc incapaç de continuar les novel·les”.

Un dretà esquerrà

L’any passat Tavares va publicar dos nous títols, l’assaig ficcional de 640 pàgines Atlas do corpo e da imaginaçao i el conjunt de proses breus d’ animalescos. “M’agrada molt aquella frase de Benjamin que diu: «El cop decisiu el donarà amb la mà esquerra» -explica-. Quan tinc prou destresa amb la dreta escrivint un determinat tipus d’història llavors començo a fer servir l’esquerra per escriure’n una altra. Els gèneres i les possibilitats de l’escriptura són inacabables”.

Publicat en portuguès el 2010, Un viatge a l’Índia va arribar al mateix moment que O senhor Eliot, última nouvelle d’un cicle de deu, aparegudes durant tota aquella dècada paral·lelament a una tetralogia de novel·les de regust centreeuropeu.

“Cada vegada m’agrada més el fragment, a l’hora d’escriure, perquè dóna una urgència a allò que es diu i també perquè permet una ruptura ràpida amb el fragment que ve a continuació -admet-. En el cas d’ Un viatge a l’Índia, vaig provar de fer un experiment llarg i alhora fragmentat. El llibre explica la contraepopeia de Bloom, però el lector el pot obrir per la pàgina que sigui, a l’atzar, i trobar-hi alguna frase que li cridi l’atenció”.