Una lliçó magistral es pot oferir amb un àrid conferenciant armat amb el temible PowerPoint o amb enginy, servint-se d'una sofisticada i entretinguda escriptura dramàtica. George Kaplan, de Frédéric Sonntag, és això segon: una comèdia sobre com la ficció domina la nostra realitat, fins i tot les consignes antisistema. Hi ha un imperi absolut, el dels spin doctors , mestres de la manipulació preparats per oferir un relat prefabricat per a cada minut de les nostres vides. Demiürgs contemporanis contractats com a assessors, homes de confiança presidencial com Miguel Barroso i Pedro Arriola. Aquesta és la lliçó central de l'obra, que també és un enginyós exercici d'estil que juga amb l'atenció del públic.
Els relats apareixen misteriosament vinculats per detalls que semblen intranscendents, però es repeteixen literals o modificats en els tres ambients que recrea i que es retroalimenten fins a desdibuixar la frontera entre realitat i ficció. En un entorn s'imagina una ficció, mite o relat que en el següent es fa realitat (o al contrari): crea un inquietant joc de nines russes.
L'estimulant muntatge dirigit per Toni Casares hauria de tornar la temporada que ve per la interessant premissa que planteja, i també per poder harmonitzar unes interpretacions que ara no són equilibrades, sobretot entre les actrius -excel·lents en les diferents encarnacions- i els actors.
