Enviat especial a sant sebastiàA No habrá paz para los malvados, que avui s'ha presentat a la competició oficial de Sant Sebastià, Enrique Urbizu fa seva la consigna del creador de The wire, David Simon, quan deia: " Fuck the average viewer " ("Que es foti l'espectador mitjà"). La pel·lícula, lluny de faltar al respecte a l'espectador, pretén el contrari: no prendre'l per estúpid, exigir-li un esforç intel·lectual en lloc de servir-li un plat amb el menjar prèviament mastegat.
El nou film del creador de La caja 507 (2002) és un heroic intent de restituir la dignitat a un gènere habitualment maltractat en la ficció espanyola: el thriller policial. La història comença amb un policia fora de servei, Santos Trinidad -nom de ressonàncies bíbliques que perfectament podria ser de personatge de western- , maleducat, agressiu, remullant en alcohol la seva frustració de bar en bar, fins que a última hora de la matinada provoca un tiroteig en un prostíbul que acaba amb tres morts i un fugitiu. Llavors Trinidad posa en marxa una investigació silenciosa, una caça de l'home (el testimoni fugitiu) per esborrar el rastre del crim. En paral·lel, la jutgessa que investiga els assassinats descobreix que els morts formaven part d'una banda de narcotràfic, va destapant les connexions que tenien amb l'extremisme islàmic i aireja la roba bruta dels serveis d'intel·ligència espanyols en el procés. Urbizu ahir explicava en roda de premsa que no pretenia referir-se explícitament als atemptats de l'11-M, però sí que volia fer un recorregut per paisatges que al·ludeixen subtilment a la "memòria col·lectiva d'aquells fets", i també reflexionar sobre com és possible que passés.
Es podria dir que No habrá paz para los malvados és el negatiu de les sèries espanyoles de policies. És complexa, fuig de qualsevol sentimentalisme i la seva mirada sobre els personatges es basa en l'observació rigorosa de la seva conducta, sense flash-backs ni explicacions. Sabem que en el passat Santos Trinidad va ser bon policia, però desconeixem com es va convertir en el malparit egoista, solitari i autodestructiu que és avui. Tant és. La composició hipnòtica que en fa Coronado, excel·lent, es nodreix d'aquests buits per construir un antiheroi com ho fan els western i el cinema negre, picant l'ullet a El silenci d'un home (1967), de Mellville. Coronado completa amb Santos Trinidad una trilogia de personatges foscos que comença amb l'expolicia convertit en assassí de La caja 507 i continua amb el tafur retirat de La vida mancha (2003). Aquesta vegada carrega amb el pes de la història en el personatge més fosc que ha interpretat mai, i surt ben parat del repte de transmetre la desesperació de l'home sense trair la seva naturalesa malvada. El més semblant a un personatge positiu en aquesta història -i cal dir que un pèl sobrada de metratge- és la jutgessa Chacón, que interpreta Helena Miquel, la cantant de Delafé y las Flores Azules, que manté a ratlla el to paròdic que podria tenir un personatge com el seu, una jutgessa íntegra i compromesa, una dona amb poder en un món d'homes que ha aconseguit conciliar feina i maternitat. El cognom del personatge no és gens casual.
La importància d'un nom
És molt pràctic dir-se Kim Ki-duk i ser el nom més conegut entre el gran públic del cinema coreà contemporani. Només així s'explica que el festival hagi inclòs en la secció competitiva Amen, una pel·lícula que sembla enregistrada pel director en solitari, amb una petita càmera digital i dos intèrprets, ell i una noia. La cinta respira la urgència del cinema de guerrilla, de l'impuls de crear perquè sí, però el desgraciat viatge per Europa de la protagonista, assetjada per un misteriós encaputxat, provoca més aviat rialles involuntàries.
