Són l'última gran sensació de la xarxa. Només fa un parell de mesos que tenen disc, Benvinguts al llarg viatge (2012). Ningú no ho diria, perquè les entrades per a la seva presentació a la sala Apolo es van esgotar en només quinze dies i perquè el jove públic assistent se sabia les cançons com si les conegués de tota la vida. L'explicació d'aquest enrenou cal buscar-la en els seus explosius directes i en les dues úniques cançons que tenien penjades a internet i que van córrer com la pólvora.
El fenomen -hi ha qui diu que això és La Pegatina 2.0- ha arrelat especialment en el públic més jove, que arribava a la sala del Paral·lel amb ganes de passar-s'ho bé i que va crear un ambient de festa major fins i tot abans de començar el concert. Els Txarango s'agafaven la presentació com el seu gran dia i no van escatimar en detalls: des del grup de clowns que rebia la concurrència fins al gran nombre de col·laboracions a l'escenari, que va convertir Vola en una mena de We are the world mestís (hi van participar Cesk Freixas, Yacine Belahcene, Adrià Salas de La Pegatina, Xavi Ciurans de Gertrudis i David Rossell de Dept, entre d'altres).
La seva música encaixa perfectament en el so mestís made in Barcelona. Tot i que no inventen res, Txarango són efectius pel que fa a la música i a la posada en escena: el seu concert està planificat al mil·límetre perquè l'energia no decaigui durant les gairebé dues hores de reggae , rumba, salsa i pop-rock. Són el revers del vessant més anglosaxó del pop català: ritmes calents, missatge compromès i crits d'independència per part d'un públic que també coreja cançons en castellà.
