Els poetes només són immortals si tenen qui els canti, i Xavier Ribalta ha consagrat tota una vida i una trajectòria a fer viatjar la seva veu. Apel·les Mestres, Maragall, Salvat-Papasseit, Espriu, Margarit, Horta i Màrius Torres han pres vida en un cançoner que ha viatjat arreu del món. És precisament a Màrius Torres (1910-1942) a qui Ribalta ha dedicat la seva última obra, el disc La ciutat llunyana (2010). Amb una formació reduïda a quintet de corda, flauta i piano, Ribalta va presentar aquest treball al festival BarnaSants. L'Oda a Espanya de Maragall va obrir un recital centrat en l'obra de Torres, però en què també va cantar tres poesies de Joan Margarit. Amb veu poderosa, el trobador de Tàrrega va insuflar ànima als versos de Torres, que parlen de la vida, de la mort i dels records d'algú que ha viscut la Guerra Civil i la primera postguerra. La interpretació, sòbria i austera, posa l'èmfasi en les paraules del poeta fins al punt que permet dubtar si el que fa Ribalta són cançons o una altra cosa. Jo diria que és una altra cosa, perquè la seva força rau a transmetre les imatges amb un pes, densitat i dimensió gairebé palpables.
Els arranjaments de Ramon Andreu (al piano) van funcionar a la perfecció i Ribalta va saber imprimir el ritme necessari al recital, que va acabar entre forts aplaudiments i un bis amb Final de recital , de Joan Margarit, i La ciutat llunyana , que ja havia cantat minuts abans i que va semblar poderosament actual.
