El compromís polític de Joan Miró, en cartells
Joan Miró va defensar amb la seva obra diverses causes: la llibertat, la modernitat i el país. L'exposició que inaugura el Museu d'Història de Catalunya, Cartells d'un temps, d'un país , mostra el seu compromís.
Barcelona."Ja no hi ha torre de marfil. El retir i l'aïllament ja no estan permesos. Però el que compta en una obra no és el que volen descobrir massa intel·lectuals, és el que arrossega de fets viscuts, de vida humana", afirmava l'any 1939 Joan Miró. Una cita que demostra, de nou, que el pintor "no vivia en una torre d'ivori, sinó que vivia i respirava juntament amb el país", assegurava ahir el director del Museu d'Història de Catalunya, Agustí Alcoberro. El vessant més popular de l'obra de Miró ocupa a partir d'avui les sales d'aquest centre amb l'exposició Joan Miró. Cartells d'un temps, d'un país.
La mostra recull una trentena de cartells fets entre el 1919 i el 1981, que remarquen "el compromís i la complicitat inequívocs de l'artista amb certs anhels i urgències de la societat civil, que tenen a veure amb la defensa de la modernitat, de les llibertats democràtiques i de la llengua i la cultura catalanes", escriu Xavier Antich, filòsof i comissari de l'exposició. La mostra, per tant, complementa la gran retrospectiva que la Fundació Miró va inaugurar la setmana passada, Joan Miró. L'escala de l'evasió .
El primer cartell de l'exposició és L'Instant (1919), que havia d'anunciar una revista literària francocatalana. La relació que Miró va mantenir amb la República va donar com a fruit el seu cartell més cèlebre, del 1937, l'antifeixista Aidez l'Espagne . Aquesta obra també posa en relleu de manera especial la continuïtat que hi ha entre la pintura de Miró i els seus cartells.
L'altre moment significatiu en la producció de cartells de Miró es va produir a les acaballes del franquisme i durant la Transició. L'artista va viure amb intensitat la recuperació de les llibertats que es començava a insinuar a Catalunya. Quan, el 1975, el poeta Georges Raillard li va preguntar si calia salvar la cultura catalana, Miró va contestar: "Esclar! És la cultura de tot el poble". I li raonava que cartells com el que va fer quan va sortir el diari Avui o per al Barça -tots dos estan exposats- eren per "alguna cosa nova que comença". "No és pas pel futbol, sinó per Catalunya", afirmava el pintor.
Un dels cartells més emblemàtics de Miró és el de la campanya Volem l'Estatut , del 1977: "Des del punt de vista polític, el cartell de la campanya de l'Assemblea de Catalunya és la peça més significativa perquè ha generat debat entre els experts, perquè Miró ens està dient que volem l'Estatut però també diu que volem l'Estat -deia Alcoberro-. Des del punt de vista plàstic és molt difícil triar", va reblar.
Entre els cartells exposats hi ha el d'homenatge al poeta Antonio Machado, el que va fer en defensa d'Òmnium Cultural i el del Congrés de Cultura Catalana. Miró també va superar fronteres amb el seus cartells i en va fer per a organismes internacionals com la Unesco i Aministia Internacional. "És a través de les iniciatives a les quals dóna suport Miró que es demostra quin era el seu plantejament com a persona i artista", concloïa Rosa M. Malet, directora de la Fundació Miró.
