Els preus de les entrades. El món del cinema va celebrar la setmana passada la seva festa amb una oferta en el preu de les entrades de gairebé tres mil pantalles a tot Espanya. El resultat va ser un èxit absolut. Tot i que no es podia comprar més d'una entrada per persona, l'assistència en relació a les sessions de la setmana anterior -o, de ben segur, de la d'aquesta- es va multiplicar exponencialment. La discussió estava servida. És car o no el cinema? Tot i que la pregunta hauria de ser: és assequible o no? L'oferta no es pot mantenir, diuen des de Fapae. Però si els espectadors han deixat clar que els agrada anar el cinema, el problema real no és parlar de car o barat sinó de la política de preus. Una butaca buida significa un ingrés zero. Aleshores pensem que els exhibidors, d'acord amb la indústria, podrien plantejar alternatives amb preus subjectes a un sistema d'ofertes i fidelització segons els dies i, sobretot, les sessions. Preus dinàmics, per exemple. Per què si una sessió comença amb mitja platea no hi ha cap sistema de entrades d'última hora? Com bé saben, això és una pràctica habitual al teatre i les arts escèniques. El món del cinema, pel que fa al màrqueting de preus, s'ha quedat encarcarat repercutint els costos i oblidant-se d'anar a buscar el públic. Penso que aniria bé traslladar una mica d'imaginació de les pantalles als despatxos.
L'òpera al cinema. Sense moure'ns de les sales de cinema, reflexionem ara sobre l'oferta que fan empreses dedicades a buscar públics, amb col·laboració amb els cinemes, per oferir a les pantalles i moltes vegades en temps real òperes i dansa clàssica: és a dir, retransmissions en directe dels grans esdeveniments de la lírica. Aquesta mena d'exhibició està creixent i a les persones que els agrada l'òpera paguen contentes els 20 euros de l'entrada. No és el mateix anar al Liceu que a una sala de cinema. Però cal pensar en termes del que és assequible per a l'aficionat i assumible per al productor. Amb les actuals tecnologies, la qualitat de retransmissió està garantida. El Liceu, que busca diners sota les pedres, podria entrar en aquest circuit (alguna cosa ja ha fet), per millorar els balanços i al mateix temps mirar que mai quedi una butaca buida (va vendre 232.099 entrades d'un aforament de 315.641 la temporada passada). Posin a treballar aquí també la imaginació.
