La frontera entre la representació i la justificació del terror

Nova YorkEls escàndols en el món de l’òpera han estat bàsicament circumscrits, en els últims lustres, a posades en escena més o menys provocadores que han generat, amb raó o sense, la resposta irada de sectors del públic que no volen allunyar-se del confort de les seves certeses. De tant en tant, però, són les obres en si mateixes les que generen controvèrsia. Un cas extrem s’ha viscut a Nova York amb The death of Klinghoffer, de John Adams.

Dissabte va tenir lloc a la Metropolitan Opera (és a dir, al Met) l’última representació d’aquesta obra, una funció que s’havia de veure als cinemes de tot el món si no fos perquè la transmissió prevista va ser cancel·lada. Els motius? La por que l’obra incités l’antisemitisme, sobretot a Europa. Peter Gelb, director general de la companyia, cedia així a les pressions d’algunes organitzacions contràries a una òpera a la qual acusen de ser antiisraeliana i proterrorista. Una cessió, tanmateix, només parcial, perquè The death of Klinghoffer ha continuat en cartell, tot i que l’estrena al Met va anar acompanyada d’una manifestació de protesta davant del teatre. D’altra banda, si l’òpera realment fos antisemita, per què van decidir representar-la? Quedant-se a mitges, Gelb no ha satisfet ni els uns ni els altres.

Segrest marítim

Les relacions entre l’òpera i els temes contemporanis sempre han estat difícils, i si el tema en qüestió és el sempitern conflicte entre Israel i Palestina, la dificultat ja és de grau extra. L’òpera d’Adams recrea el segrest, el 1985, del creuer italià Achille Lauro per terroristes palestins, que va acabar amb l’assassinat d’un passatger jueu nord-americà (i en cadira de rodes), Leon Klinghoffer. L’obra no és tant una narració lineal com una dramàtica meditació sobre aquests tràgics esdeveniments, amb les passions de Bach com a referent llunyà, tot plegat servit per un llibret de gran força poètica d’Alice Goodman i la música corprenedora d’Adams.

Des de la seva estrena a Brussel·les, el 1991, l’òpera, tot i que s’ha representat en molts llocs, incloent-hi els Estats Units, ha anat acompanyada per la polèmica perquè els seus autors van tenir la gosadia de donar veu als dos bàndols, ja des dels cors d’exiliats, palestins i israelians, que obren la partitura. És comprensible que les filles del matrimoni Klinghoffer es mostrin dolgudes amb una obra que creuen, segons el text que el programa de mà va tenir l’encert d’incloure, que “racionalitza, idealitza i legitima l’assassinat terrorista” del seu pare.

Però la representació d’una atrocitat no implica que l’autor la defensi, i en l’obra d’Adams queda clar en molts moments que no és així. No debades el punt final el posa el plany colpidor de la vídua de Klinghoffer (interpretada per una impactant Michaela Martens) amb una música que, simplement, s’atura, no acaba. Com tampoc acaba el conflicte que hi ha al darrere d’aquesta obra mestra que és The death of Klinghoffer. L’última funció es va desenvolupar sense cap incident, amb una palpable atenció del públic que omplia el teatre i que va acabar ovacionant John Adams quan va sortir a saludar. Coproduït amb l’English National Opera, on es va estrenar el 2012, el muntatge de Tom Morris és d’una concentrada simplicitat que permet il·luminar els aspectes menys clars del llibret, alhora que no amaga la brutalitat i el fanatisme dels terroristes, per molt que siguem conscients del rerefons de les seves accions. L’impuls rítmic i l’efusió lírica que marquen les millors partitures de John Adams van tenir un òptim defensor en la batuta de David Robertson, a les ordres d’una orquestra i un cor, aquí fonamental, en molt bona forma.

El mur de la censura

John Adams, un dels compositors nord-americans més rellevants de les últimes dècades, sempre ha tingut un especial interès a transformar esdeveniments històrics recents en òperes, encara que sigui amb temes sobre el paper poc prometedors per al teatre líric. És el cas de la seva primera òpera, Nixon in China, sobre la trobada entre el president nord-americà i Mao, i de Doctor Atomic, que ressegueix els passos previs a la creació de la bomba atòmica. Cap d’aquests títols, tanmateix, ha suscitat l’enrenou de The death of Klinghoffer.

En centúries passades, més que amb grups de pressió més o menys efectius, els compositors havien de tractar amb la censura pura i dura. Un dels més afectats va ser Verdi, amb una col·lecció de casos per llogar-hi cadires: Stiffelio va pràcticament desaparèixer del mapa perquè ¿qui gosava explicar la història d’un pastor protestant que perdonava la seva esposa adúltera? L’argument de La traviata, fa poc representada al Liceu, es va haver de traslladar a finals del segle XVII, encara que tothom sabia que estava inspirada en una cortesana contemporània. I Un ballo in maschera es va haver de moure en el temps (del segle XVIII al XVII) i en l’espai (de Suècia a Boston) perquè era inimaginable portar a escena l’assassinat d’un rei, en aquest cast Gustau III. Poc importava que altres compositors ja haguessin posat música al mateix argument.

Justament, amb Un ballo in maschera, l’any 2000 Calixto Bieito va protagonitzar una de les estrenes més mogudes de l’estrena recent del Liceu. Però es va quedar curt en comparació amb l’escàndol originat l’any passat per una nova producció de Tannhäuser de Wagner a la Deutsche Oper am Rhein. Les referències directes al nazisme i l’Holocaust van causar tal malestar que la companyia va retirar el muntatge després d’una sola funció. L’òpera segueix sent, per tant, un territori fèrtil per al debat d’idees, sempre que evitin caure en la temptació de la provocació gratuïta i de la censura. I encara millor si el debat gira al voltant d’obres noves o recents, com The death of Klinghoffer. Això demostraria que la que no està morta és l’òpera.