MÚSICA

La memòria viva de tres músics fundadors de l’OBC

Josep Poch, Maria Lluïsa Sánchez i Adrià Sardó celebren els 70 anys de l’orquestra

Maria Lluïsa Sánchez, arpista de 91 anys, pateix perquè fa tard. L’espera una alumna, “una dona irlandesa”, a qui ensenya els secrets de l’arpa. Va per feina, però no vol deixar de reclamar més presència de Brahms en els concerts. “Ja m’he queixat, perquè és un dels compositors més sensibles i no l’hauríem de perdre de vista. A mi m’entusiasma”, explica Sánchez, que va començar a tocar l’arpa als vuit anys, esperonada per una família eminentment musical que avui encara manté la tradició. “La meva néta estudia arpa a l’Esmuc”, diu.

Josep Poch, contrabaixista de 100 anys, reviu durant uns minuts una decisió que segurament va canviar la seva vida. “Sóc fill de Martorell, i quan tenia 14 anys em van dir per anar a treballar en un banc, però quan vaig veure aquelles reixes vaig dir que no. Als números no els tenia simpatia. I el meu pare em va dir que si volia ser músic havia d’anar a estudiar a Barcelona”, explica Poch, que va triar el contrabaix tot i que volia ser concertista de piano. Adrià Sardó, violinista de 98 anys, recorda que tocar amb una orquestra és “gairebé tocar el cel”, i acompanya la paraula felicitat amb una mirada nostàlgica més eloqüent que qualsevol discurs. “De molt petit, al poble, a Calonge, vaig trobar un violí, i fins ara”, diu.

Tots tres van ser ahir a L’Auditori mentre Pablo González dirigia un assaig dels concerts que avui, demà i diumenge serviran per commemorar el 70è aniversari de la fundació de l’OBC, que va néixer com a Orquestra Municipal de Barcelona el 1944. Sánchez, Sardó i Poch van formar part de la plantilla fundacional d’aquella orquestra aixecada en temps de postguerra i aïllament, de pa blanc pagat a preu d’or “a l’estraperlo”, com recorda Poch. Cadascú té la seva història, i en els tres relats conflueixen l’admiració i l’estimació quan recorden Eduard Toldrà, primer director de l’orquestra i ànima d’aquell projecte durant divuit anys, del 1944 al 1962.

“La gent estava per mongetes”

“En mans de Toldrà l’orquestra era una cosa extraordinària, perquè sabia portar-la pel camí que volia”, explica Sardó. “El mestre Toldrà ens feia viure la música”, afegeix Sánchez. “Era un violinista fora de sèrie i un gran director. Sabia explicar molt bé la música, i també sabia que cobràvem molt poc”, diu Poch.

L’impacte de Toldrà va ser magnífic en uns anys en què gairebé tocava començar de zero, perquè la guerra i l’exili havien estroncat moltes carreres. “I la gent no estava per a gaires músiques. Estava més per les mongetes”, descriu Poch, que es guanyava la vida “fent bolos”, fins i tot a les esglésies, i tocant el contrabaix en orquestres de ball, “amb músics molt bons”. Molts d’aquells músics, que havien tingut Toldrà com a professor al conservatori, es van presentar a les oposicions tan aviat com va córrer la notícia de la creació de l’orquestra. “Els amics em prenien per boig per presentar-me a les oposicions, perquè es guanyaven més diners en les orquestres de ball”, diu Poch. Toldrà va aplegar aquells joves i músics més experimentats que havien tocat a l’Orquestra Casals o que tocaven a la Banda Municipal, i que van debutar al Palau de la Música el 31 de març del 1944. Aquell programa, amb obres de Beethoven, Wagner, Haendel, Falla i Strauss, també va incloure una peça de Debussy, una de les debilitats de Toldrà. “Li agradava molt el repertori francès”, coincideixen Sánchez, Poch i Sardó.

Aquest cap setmana a L’Auditori tots tres podran sentir l’OBC en tota la seva plenitud abordant la Simfonia dels mil de Mahler, un capítol més de la celebració dels 70 anys, que es tancarà el 13 d’abril amb un espectacle basat en l’epistolari entre Eduard Toldrà i Manuel Clausells a càrrec de Rosa i Queco Novell, la violinista Ariadna Padró, el pianista Josep Buforn i la soprano Maria Lluïsa Muntada.

Més continguts de