ART

El llegat oblidat de Lluís Güell, artista indomable

Un documental reivindica la figura de l'artista, autor del Café del Mar a Eivissa

El Café del Mar, a la costa de Sant Antoni, a Eivissa, es va convertir als anys 80 en un santuari per als amants de la música electrònica, que hi acudien -encara ho fan- a gaudir de la posta de sol acompanyats per la música. Mentre que aquest local té fama internacional des de fa anys, el creador del seu interiorisme, l'artista banyolí Lluís Güell (1945-2005), va caure en l'oblit. La seva trajectòria és tan polifacètica com poc coneguda pel gran públic. Aquest ostracisme està en via de desaparèixer. Fa pocs dies el cineasta Joanot Cortès va presentar al Bòlit, el centre d'art contemporani de Girona, el documental Òrbita Güell, que reivindica la seva figura i crida l'atenció sobre el seu llegat. També s'ha llançat una pàgina web (www.lluisguell.cat) per difondre la seva obra com a pintor, escultor, interiorista, dissenyador, escenògraf i pioner del happening a Catalunya i Espanya i del concepte de chill-out. Als anys 60, Güell va tenir el reconeixement de crítics i escriptors com Alexandre Cirici Pellicer, Joan Perucho i Arnau Puig. A la dècada del 80, Leo Castelli, el galerista d'Andy Warhol, li va proposar una exposició a la Hispanic Society de Nova York, on també havia de treballar a la mítica Studio 54. El diagnòstic d'un càncer mentre treballava a Alemanya, a la discoteca Das Monument, a Stuttgart, va estroncar els seus plans nord-americans.

A més de la seva mort prematura, l'altra raó principal de l'oblit de Güell es troba en la seva resistència a sotmetre's als dictats del mercat de l'art i al caràcter inclassificable dels seus treballs, que prenen formats difícilment "mercadejables", diu el crític d'art Eudald Camps. "Va ser un artista incòmode -afegeix-. Estava a mig camí entre el dissenyador, l'interiorista i el pintor. Els artistes que són còmodes per al mercat també vol dir que són domesticables, i una de les coses que tenia Lluís Güell és que era indomable".

Contra el mercantilisme

"No estava gens d'acord amb el tràfic que hi havia en el món de l'art", diu Tanit Güell, la filla de l'artista. "Creia que entre un creador i una galeria era impossible que hi hagués comunicació -afegeix-. Ell buscava el contacte directe amb les persones. Per això es va dedicar a crear espais com el Café del Mar i les discoteques Es Paradís Terrenal i Summum, també a Eivissa, on la gent pogués tocar l'art directament, sense intermediaris".

El Museu d'Art de Girona, la Casa de Cultura de Girona i la Llotja del Tint de Banyoles van organitzar una triple retrospectiva de l'obra de Güell el 2007, poc després de la seva mort. El Museu d'Art de Girona és pràcticament l'única institució pública que té obra de Güell, dues peces d'un conjunt escultòric que va fer per al Col·legi Oficial de Metges de Girona. El seu llegat és en mans de la família i els amics. "El meu pare no volia en absolut que la seva obra es dispersés", diu Tanit Güell, la filla de l'artista. "En conjunt, té un sentit -adverteix-. Si es disgrega, el perd totalment".

El primer "temple pagà de música" de Güell, el desaparegut Skinsad de Banyoles, es remunta al 1968. El mateix any va començar el St. Trop' a Lloret de Mar. Va ser destruït per un incendi el 1975 i anys més tard el va reconstruir. El 1973 es va capbussar en l'Envelat del Follet, a Olot, un altre dels seus treballs més emblemàtics. L'espai va tancar i va ser destruït. La família i el Museu d'Olot en conserven alguns elements i l'octubre de l'any passat l'Ajuntament d'Olot va començar les tasques per preservar la gran làmpara de sis metres que va dissenyar per al sostre de la sala.

Un artista incomprès i sacre

Lluís Güell es va formar a l'acadèmia de Banyoles Abat Bonito i als primers anys 60 va iniciar la seva relació amb el món del teatre amb el Teatre Experimental Independent de Banyoles. "Va néixer en una família de pagesos molt senzilla, però en canvi era molt culte. Era una persona molt incompresa a la família i en la societat", recorda Tanit Güell. "La paraula artista no li agradava gens -subratlla-. Es considerava un creador. Creia que els objectes estaven vius i que tots expressaven alguna cosa. Transformava tot el que passava per les seves mans en una obra". En aquest sentit, cal recordar la discoteca St. Trop', on Güell va reciclar peces i motlles del vell hospital de Sant Joan de Déu. Els crítics han assenyalat Antoni Gaudí com un dels referents de la seva obra, però Güell es resistia a reconèixer mestres. "Com Gaudí, llegia bé l'entorn, la natura, i pensava que no hi ha una frontera clara entre l'arquitectura, l'escultura i el disseny. A més, era un artista molt pròxim a l'estètica modernista i també surrealista", afirma Camps.

Igual que l'autor de la Casa Milà, Güell també va treballar en nombrosos espais sacres, com Sant Joan de les Abadesses, l'església d'Ullà i la catedral de Girona. El 1963 va dissenyar un polèmic calze de vidre de Murano que va ser beneït per l'abat Escarré de Montserrat perquè el bisbe Cartanyà s'hi havia negat. Madrid també va ser testimoni del potencial creatiu de l'artista: a l'edició del 1984 a la fira ARCO, on va participar amb la galeria eivissenca Es Molí, va realitzar el happening titulat Adoració de la Victòria de la Burrocràcia, que va consistir a cremar un monòlit fet amb sis tones de papers bancaris, talons impagats i paper d'arxiu de diferents colors, que provenien sobretot de Banca Catalana, i va organitzar un 23-F lúdic al Congrés de Diputats amb una desfilada d'una carrossa de cavalls fins al Congrés i una altra fins al Museu del Prado.

Més continguts de