El verí del teatre és l'obra més coneguda i més representada arreu del món del dramaturg valencià Rodolf Sirera. Tot i tenir més de vint anys, el text ja ha esdevingut un clàssic contemporani que conserva totes les seves virtuts teatrals, des de la discussió metateatral fins a l'interès de l'enginyosa trama. El director, doncs, ha d'escollir com vestir interiorment els protagonistes d'una història que confronta un conegut actor amb un aristòcrata interessat en el teatre fins al punt de tenir idees pròpies sobre el que significa la interpretació i que vol demanar-li alguna cosa al còmic. És a dir, una representació. Però les coses no són tan senzilles.
La posada en escena que arriba ara al Teatre Romea de la mà de Mario Gas, en castellà i titulada El veneno del teatro , i amb dos bons intèrprets argentins, és respectuosa amb l'original però al meu entendre no afina el perfil dels personatges. Crec que és un error presentar la figura de l'actor (interpretat per Daniel Freire) com un gran divo amb un vestuari d'estrella en la mesura que el detonant de la trobada resulta així menys creïble que si es tractés d'un actor famós però sense tanta pompa. A l'aristòcrata (Miguel Ángel Solá), per la seva banda, li falta cinisme per convèncer més que per obligar.
La funció està bé i resultarà molt agraïda a qui no conegui les sorpreses que amaga el text, però l'error de plantejament citat influeix en el joc de dominador i dominat, que es fa massa evident de seguida. Ficció o veritat, però joc, sobretot.
