La prova que la monarquia s'està desprestigiant per moments és que aquest any, a l'hora del tortell, és millor que et toqui la fava que el rei. La tradició diu que si mossegues la fava has de pagar el pastís rodó, però la cosa sol quedar en amenaça, fins i tot en plena crisi. En canvi, els qui han trobat un rei en miniatura dins del massapà (sé de què parlo) no han pogut evitar bromes de l'estil "vigila amb el gendre, que et fotrà la cartera".
El republicanisme creix tant o més que l'independentisme, però n'hi ha que encara idealitzen les formes de govern en decadència. És el cas del guanyador del premi Josep Pla 2011, Cristian Segura, que ha viscut l'últim any com si fos un regnat. A mitja tarda, escriu al Facebook: "Aquesta nit se m'acaba el xollo, deixo de ser Míster Pla. Cediré la corona amb esportivitat i al meu successor li oferiré consells perquè la fama no l'enfonsi". Al vespre, en directe, hi insisteix: "Avui deixo de ser el rei del mambo".
Parlant del Facebook, i de coses poc o molt obsoletes. Si els meus contactes a les xarxes socials fossin una mostra representativa, diria que aquest 2012 els llibres de paper encara han guanyat la partida als digitals. Deu ser que ja tinc una edat i que em relaciono amb gent que tampoc va néixer ahir, però la majoria d'amics virtuals admeten haver rebut o haver regalat llibres en format paper. Més d'un ho justifica amb un "sóc antic". Una poeta de trenta anys (és a dir, insultantment jove) m'etziba via Twitter: "Llibres digitals? He sigut dolenta, però no tant". A casa meva els mags d'Orient han deixat un Kindle, però també uns quants volums dels de tota la vida, que els camells bé s'han de guanyar el got d'aigua.
A casa del nou guanyador del Pla, Rafel Nadal, els Reis hi han portat justament quatre volums de l'obra completa de Josep Pla, així com una versió prèvia de la guia de la Costa Brava planiana, "amb pròleg del tío Alberto del Serrat". Avui el premi Pla se l'emporta un Nadal, i el premi Nadal va a parar a Álvaro Pombo, un autor anagramero que de tant en tant posa les banyes (consentides, quin remei) a l'editor Jordi Herralde. El 2006, quan va rebre el Planeta, Pombo va afirmar: "No he deixat l'Herralde, però és molt divertit presentar-se al Planeta i guanyar-lo".
Passejo per la sala on sopen les autoritats. José Manuel Lara parla amb el president Artur Mas, però no caço què es diuen. A la mateixa taula hi ha gent que mana: el conseller de cultura, la presidenta del Parlament i l'alcalde de la ciutat. A la taula del costat hi ha gent que manava com l'expresident José Montilla i l'exalcalde Jordi Hereu. Un finalista que s'ha presentat al Pla a cara descoberta pregunta si en una sala hi ha els catalans i a l'altra els castellans. La resposta és que no.
Saludo Lucía Etxebarria, que tan aviat anuncia que ja no escriurà més novel·les com rectifica i diu que tornarà a publicar. "Ja sabien que es crearia la comissió prevista per la llei Sinde, per això es va fer una bola tan grossa amb les meves declaracions". M'explica que li van denunciar el seu compte de Facebook al·legant que era pornogràfic i ha hagut de negociar gairebé personalment amb Mark Zuckerberg per recuperar-lo.
"Si s'acaba el món, que t'enganxi de rebaixes", diu l'anunci d'un centre comercial. Tant si el món s'acaba com si continua girant a empentes i rodolons, les rebaixes ens enganxaran tips. El menú a l'antic Ritz: premsat de verdures a la brasa amb llagostins, bou amb gratinat de macarrons i finger de xocolata. "El paladar em comunica que són les primeres verdures que tasto des del 20 de desembre", diu el comensal de la meva esquerra quan enceta el primer plat. Que no pateixi el seu paladar, que el sopar acabarà amb un gust conegut: el del tortell de Reis. Sense cap gendre a la vista.
