El dia en què els catalans van ovacionar la bandera espanyola

Barcelona“No vull la independència però no puc quedar-me a casa mentre colpegen el meu poble”. Amb aquesta pancarta, escrita en castellà, un noi de Girona embolicat en una bandera espanyola es guanya una de les ovacions més sorolloses i emotives del dia. El noi, aguantant les llàgrimes en adonar-se que els aplaudiments van dirigits a ell, s’abraça a un manifestant mentre la multitud crida: “Som gent de pau, som gent de pau!” L’escena, que de seguida s’escampa per les xarxes, es repeteix arreu del país i es converteix en símbol del clam unitari que es viu als carrers contra la repressió i la violència de l’Estat.

A Tordera (Maresme), la Paula i l’Adrian surten embolicats amb la bandera espanyola. Els acompanyava l’Ot, que en porta una d’independentista. La fotografia de tots tres també és compartida ràpidament. “Tinc arrels espanyoles i em considero espanyola, però també catalana. Catalunya és la terra que m’ha vist créixer. Diumenge van ferir el meu poble, i per això he decidit sortir”, relata a l’ARA la Paula, i explica que la gent al carrer els demana fotografies i els rep amb aplaudiments. “Alguns ens pregunten per què portem les banderes i els ho expliquem. Al final ens diuen que som uns valents”, relata.

A Barcelona la primera bandera espanyola que trobem és a través d’una conversa caçada al vol.

-Tio, posa’t la bandera.

Són dos nois amb bandera independentista a l’esquena que n’animen un altre perquè tregui la seva, embolicada en paper.

-Que és la bandera espanyola? -li pregunten uns manifestants que es dirigeixen a plaça Universitat.

-Sí -diu ell.

-I per què no la dus?

-Ara quan ens parem en algun lloc me la posaré -contesta tímidament el Lorenzo, que l’1-O va votar no.

Uns carrers més enllà, el José Rubén, un altre noi que porta la bandera d’Espanya, reconeix que quan al matí ha sortit de casa ha dubtat uns segons sobre si l’havia de deixar. L’acompanya la Sarai, que porta la mateixa bandera que ell. “Em feia cosa que es pensessin que veníem a provocar”, explica el José Rubén. I afegeix: “Però no. Ens han fet fotos, massa fotos [riu], i ens hem sentit molt estimats”. “La gent ens aplaudia pel carrer”, diu la Saray, que defensa que ha sortit al carrer perquè “que vinguin guàrdies civils a pegar no és propi d’una democràcia, és propi d’una dictadura”.

L’Aina i el Karim són parella. Es manifesten junts en “contra de la repressió de l’Estat”, ella amb una estelada i ell amb una bandera espanyola. “Tinc amics independentistes i cada cop és més difícil però segueixo tenint la utopia que Catalunya i Espanya podem viure en harmonia”, opina el Karim.

L’Adri, de 19 anys, llueix orgullós la seva bandera espanyola, acompanyat pels seus amics independentistes. “L’estimem igual”, bromegen. “I a sobre és del Madrid”, crida un. “No em va agradar el que va passar diumenge i per això he volgut acompanyar-los avui”, relata.

“No te metas en el mogollón”

Però no només els joves van decidir ahir sortir al carrer amb una bandera diferent de l’independentista. A la tarda, davant la prefectura de la policia a Via Laietana, un home de cabells blancs oneja una petita bandera espanyola. Els manifestants que se’l troben li demanen de fer-s’hi fotos mentre uns altres immortalitzen l’escena des de fora. L’home explica que no tenia por de dur la bandera i que l’1-O va anar a votar. Per si no se’l creuen, ensenya la fotografia al mòbil. Apareix també l’últim missatge de WhatsApp que li ha enviat la família: “ Por favor, no te metas en el mogollón ”. Només es viu un petit moment de tensió quan un noi que passava per allà li arrenca la bandera de les mans, però la resta de manifestants de seguida la recuperen i la tornen al seu propietari. “No passa res”, diu ell, que ve de Cadis i està feliç de ser a Barcelona.

Als carrers també hi ha moltes banderes republicanes. “Jo vinc per una Espanya on tots siguem respectats”, diu la Lara, d’Eivissa. “A mi m’agradaria una Espanya federalista i republicana”, afegeix l’Estrella, d’Osca. Posats a demanar, el Marcos, que llueix una bandera espanyola i una senyera, exclama: “Jo vull que aquesta sigui l’última vegada que hagi de sortir al carrer per defensar una cosa tan bàsica com és que no peguin al meu poble”.