La doctora Comas
Un autobús de línia em porta de Barcelona a Corbera de Llobregat. És una petita excursió que, finalment, vaig emprendre fa uns anys davant la insistència d’una amiga que treballava de metge a l’ambulatori EAP Corbera. Va valer la pena, la visita va ser molt instructiva i, secretament, he repetit l’operació un parell de vegades: m’agrada caminar i la geografia de Corbera és fascinant, extraordinàriament exigent. Tot és amunt i avall: en el record queda el testimoni d’unes escales mítiques. Els corberencs deuen tenir unes cames fortíssimes.
Però el que realment ens interessa és la història de la meva amiga, la Dra. Judit Comas Martínez, barcelonina, per allò que suposa l’arribada d’algú de fora a un lloc que es desconeix completament: una experiència impagable i, en aquest cas, igual que la geografia empinada de Corbera, exigent i dura. La doctora Comas hi va començar a treballar com a metge de família, en qualitat d’interina, el dijous 17 de juliol del 2003, tot i que encara no havia aprovat les opos. Se’n recorda com si fos ara: el dia abans, el 16 de juliol, encara era resident. Una bona arrencada en circumstàncies difícils. Hi havia pressa. La doctora que hi havia abans havia aprovat les oposicions i havia agafat plaça en un altre lloc i havia marxat; hi havien posat un metge suplent, però va tenir un infart mentre treballava i l’ambulatori es va estar unes setmanes sense cap metge a la plaça que, per fi, va cobrir la Judit, la doctora Comas. “Quan hi vaig arribar -m’explica-, tenia tota la gent esperant-me”.
Enclotat en el pinyol
L’ambulatori EAP Corbera, que és una construcció moderna, una mica enclotada en el pinyol de la vall que encabeix el municipi, cobreix una extensió àmplia i també assisteix les necessitats del petit poble de la Palma de Cervelló. En total, més de 14.000 persones entre les dues localitats; però també visiten pacients que viuen a Fontpineda, una urbanització que, tot i pertànyer a Pallejà, cau més a prop de l’ambulatori de Corbera, igual que passa amb alguns veïns de Cervelló i alguna altra urbanització. En resum, una feinada de por.
Amb tota lògica, la Judit m’explica que a Corbera hi va créixer com a metge, on, amb tota seguretat, “el millor eren els pacients”. S’ho va acabar estimant d’allò més. El dilluns 8 de març del 2010, Dia de la Dona Treballadora, la van fer directora del centre. També se’n recorda i molt, per la responsabilitat i pel respecte al càrrec, al qual va renunciar, per cert, quatre anys més tard, el setembre del 2014, en favor d’una nena preciosa (Yaiza). “Tenia clar que quan em quedés embarassada deixaria el càrrec de directora”, diu. Un gest que l’honora. En tot cas, el pas per Corbera de Llobregat la va marcar profundament, tant a nivell mèdic com humà.
La Judit m’explica que hi havia pacients que li regalaven préssecs, raïm, cireres, i fins i tot ous. Pocs devien imaginar fins a quin punt s’ho apreciava. L’avi matern de la Judit havia tingut una fruiteria al carrer Provença de Barcelona, entre rambla Catalunya i Balmes; m’ho explica, emocionada, pels records que la fruita corberenca li reportaven de l’ambient llunyà de la fruiteria de l’avi, on s’havia criat i après a caminar. La passió per la fruita de Corbera va arribar a límits insospitats. El pacient del raïm preferia no fer-li el present davant la gent de l’ambulatori, així que quedaven d’amagat en un lloc concret de Corbera: “Allà fèiem l’intercanvi”. Li havien arribat a regalar capons per Nadal, i fins i tot l’havien convidat a la festa dels 100 anys d’una pacient. Però el més demostratiu va ser la trucada d’una altra pacient, que just aquell dia tenia hora de visita: “Doctora, avui no puc venir perquè em trobo malament, vindré quan em trobi una mica millor”. Corbera, definitivament, havia passat a formar part indestriable de la vida de la doctora Comas.
