La dona que va preveure el futur

Moscou és una ciutat dura, o almenys ho era fa uns quants anys, quan la vaig visitar. No feia gaire que s’havia desfet l’URSS i d’un dia per l’altre els moscovites van veure com tota l’esplendor del capitalisme apareixia davant d’ells. Sense anar més lluny, el dia que vaig visitar la plaça Roja l’havien llogat per fer un anunci d’un perfum de Kenzo i estava tota plantada de paparoles de paper. Lenin, fins i tot momificat, devia estar al·lucinant. S’havien obert moltes botigues de luxe però la gran majoria de russos no podien accedir-hi, i això, sumat a moltes altres coses, els devia provocar una gran frustració que se’ls reflectia a les cares.

Un dels llocs on és més fàcil apreciar les cares de la gent és al metro. El metro de Moscou és una joia. Hi ha parades que semblen palaus dels tsars. La primera vegada que hi vaig posar els peus anava amb una colla i vam decidir comprar una targeta multiviatge. En aquell moment, suposo que per herència de l’època soviètica, hi havia funcionaris amb un uniforme verd molt lleig asseguts en una cadira a cada entrada, al final de cadascuna de les empinadíssimes escales, a cada tram de passadís... Només estaven asseguts i miraven.

Donant per fet que devien ser experts en el funcionament del tren subterrani li vam preguntar a la dona que estava asseguda allà al costat de l’entrada on podíem comprar una targeta. Li vam explicar amb gestos, perquè la dona, esclar, només parlava rus. Però ens va entendre a la primera i ens va assenyalar una mena de quiosc. Al mostrador hi havia efectivament tres targetes diferents. Estaven escrites en ciríl·lic però en una posava 10, en l’altra 20 i en la tercera 30. En vam comprar una de 20 després de comptar els viatges que pensàvem fer. Tampoc es tractava de malgastar.

Amb la targeta a la mà, vam buscar, a les vies d’accés, el lloc per ficar-la. Hi havia una ranura per al bitllet senzill però no n’hi havia cap on es pogués introduir la targeta multiviatge. Com que no ens en sortíem vam tornar a recórrer a la dona de la cadira. Molt predisposada, es va aixecar, va agafar la targeta, es va mirar l’estructura metàl·lica de les portes com si intentés recordar com es feia i llavors va començar a fregar la targeta contra un element reflector que hi havia enganxat a cadascuna de les separacions dels carrils. Ella fregava, però les portes no s’obrien. Amb cara de desolació, la senyora ens va dir que devia estar espatllat i ens va obrir una porteta que hi havia al costat perquè passéssim sense pagar. Vam anar fins al nostre destí, vam fer la visita i quan va ser l’hora de tornar vam fer cap al metro. Tot decidits vam fregar la targeta en el reflector esperant que en aquella estació sí que funcionés. Al cap d’una estona de fer el ridícul, es va aixecar l’home de la cadira corresponent, i en un anglès macarrònic ens va preguntar què intentàvem fer amb aquella targeta... de telèfon.

Resulta que les targetes multiviatge no existien.

O sigui, la senyora s’ho va inventar. Devia fer anys i panys que estava allà asseguda a l’entrada del metro i aquell dia es va inventar que aquella targeta, que ella devia veure que era de telèfon, també podria servir per entrar al metro. I no només això. Fent ostentació d’una gran imaginació va considerar que fregant-la en un reflector, les portes s’obririen! Era una dona avançada al seu temps, sens dubte, perquè avui en dia el metro de Moscou sí que disposa de targetes multiviatge. Aquella dona va predir el futur. Només es va equivocar en una cosa: les portes no s’obren fregant la targeta en un reflector.