BARCELONAA qualsevol clàssic del cinema, quan un lladre entrava en una casa a la recerca de diners o objectes de valor, mirava darrere els quadres penjats a les parets per intentar trobar la caixa forta. El quadre era una simple coberta elegant per amagar el lloc on es guardaven les joies, els documents o els estalvis. Però un quadre pot ser, en ell mateix, una manera de guardar els estalvis.
En moments d'incertesa com els que vivim, qui més qui menys s'ha preguntat si els diners estan segurs al banc. El mercat de l'art pot oferir alternatives segures, agradables de tenir i, en alguns casos, fins i tot rendibles. Lluny de les subhastes multimilionàries, hi ha un mercat de l'art amb galeries, marxants i artistes a l'abast de les rendes mitjanes.
Carlos Durán és propietari de la galeria Senda, al centre de Barcelona, i president d'ArtBarcelona, una associació que reuneix 22 galeries. Considera que un bon quadre és una inversió segura de cara al futur i assenyala els autors contemporanis com els més assequibles per a la majoria d'inversors. Reconeix que amb l'esclat de la crisi va haver-hi una gran davallada de clients i el mercat va estar marcat pels especuladors, però assegura que a partir del 2010 ha tornat la calma i ha notat un increment de visitants.
S'ho rumia a l'hora d'establir un perfil de client. Un nivell d'estudis alt, segur. L'edat, més aviat joves; i la professió, qualsevol. Assegura que no són grans fortunes i ofereix facilitats de pagament als compradors. Això sí, el 70% són estrangers.
Per a Durán, si volem una inversió segura, hem de buscar artistes consolidats, amb trajectòria. Acostumen a ser més cars però no solen perdre valor.
Un exemple d'aquests artistes és Antoni Tàpies. Mort el passat febrer, moltes de les seves obres van ser venudes per uns 15.000 euros i la web artprice.com destaca les bones perspectives que té la seva obra en el mercat futur.
Carmen Schjaer és directora de la casa de subhastes Christie's a Barcelona i té una llarga trajectòria com a galerista. Està d'acord en la relació entre antiguitat i seguretat però recorda que, pel que fa a l'art d'abans de la segona Guerra Mundial, la majoria d'obres ja són en museus o col·leccions privades i els seus preus són prohibitius per a la majoria.
Art contemporani
Considera que l'art contemporani és una bona opció però recorda que sempre hi ha una part d'especulació. Les vendes d'aquest art són les que més creixen i, al seu parer, demostra que "hi ha gent amb diners que busca un lloc per posar-los".
Explica el cas del Fons de Pensions de la Companyia Nacional de Ferrocarrils britànica, que del 1974 al 1982 va decidir invertir un 1% del seu capital a comprar obres d'art impressionistes i africanes. El 1989 les va posar a la venda i en va treure l'equivalent a una rendibilitat anual del 15,3% gràcies als quadres impressionistes, ja que l'art africà no li va reportar cap benefici.
Schjaer també comenta que en els seus orígens, autors que ara valen milions d'euros estaven a l'abast de tothom. "Només cal trobar quins seran els Warhols del futur".
En Xavier Fina, director de la consultoria cultural ICC, també està d'acord que els artistes més consolidats són inversions segures però les considera "avorrides". Les inversions en artistes joves, tot i ser més arriscades, són més assequibles. Insisteix que el preu és molt subjectiu en un mercat molt opac. Segons la seva experiència, "un artista es revaloritza quan entra al museu; i els galeristes pressionen els assessors dels museus per fer-hi entrar els artistes amb qui treballen". Segons Fina, com més petita és la galeria, més gran és el risc a l'hora d'invertir.
Canvi de model
Fina proposa un canvi de model. Aposta per invertir en art com una forma de mecenatge i gaudir amb el procés creatiu de l'artista. "Igual que algú paga 2.500 euros per fer un viatge a Bali, podria pagar 2.500 euros a un artista, passar una setmana amb ell mentre pinta un quadre i després quedar-se el quadre per gaudir-ne a casa". Creu que els artistes joves s'hauran d'adaptar a aquests nous models de consum.
Si en alguna cosa coincideixen Durán, Schjaer i Fina és que comprar art, abans que cap altra cosa, és un plaer.
