Ningú en té la culpa, a la comissió de caixes

Les compareixences corren el risc de no servir per a res

Una persona no pot saber de tot, per molt que vulgui. En la medicina ho tenen clar. En l'àmbit jurídic, que té molt d'especialització mèdica, també. Però encara és pitjor: mentre que algunes professions tracten sobre les mateixes matèries que van ser objecte d'estudi, d'altres, ben al contrari, han de projectar el seu coneixement sobre matèries diferents de les que van haver d'aprendre. És el cas, per exemple, dels professionals del periodisme, una activitat que sobrepassa el bagatge après a la universitat i que aborda les matèries candents de la rabiosa actualitat.

Un altre exemple, d'una peculiaritat similar, és el dels parlamentaris, una dedicació que hauria de tenir més de vocació que de professió. Amb un agreujant diferencial, i és que un parlamentari mai ha estudiat per ser-ho. Fins i tot, a vegades, un té la sensació que algun parlamentari no només mai va estudiar per ser-ho sinó que tampoc va tenir un període de prova per a aquesta activitat, caracteritzada per la seva amplitud de continguts i complexitat.

Mètode equivocat

A més, els parlamentaris afronten, perquè volen, una dificultat addicional, que és l'organització de la seva feina en format de comissió. Tot i que el problema no és tant la comissió com el mètode i la sistemàtica habitual. D'aquí que es digui que la creació d'una comissió d'investigació és la millor fórmula perquè una qüestió quedi sense solució ni resolució.

L'èxit de la comissió està condicionat, en primer lloc i immediatament, per les conseqüències que puguin aflorar de les seves conclusions. I, d'aquesta manera, com més grans siguin les responsabilitats que es puguin trobar a algun dels membres de la comissió, més petit serà l'èxit que tindrà. S'ha de pensar que, en la composició de qualsevol comissió, sempre hi ha algú del partit que és objecte d'investigació. Ja no els dic res si l'actuació investigada és objecte de procediment judicial. Oblidin-se llavors que la comissió tingui qualsevol tipus d'utilitat.

En segon lloc, l'èxit de la comissió està condicionat per la seva oportunitat temporal, perquè en general aborden les qüestions quan ja ha passat tot, sense possibilitat de revisió ni de regular millor. En tercer lloc, està subjecte al format mateix en què es desenvolupa i a com es fan les intervencions, del tot reglades en l'ordre i del tot limitades de durada, cosa que impedeix tot besllum de debat i discussió. I, finalment, l'èxit de la comissió depèn del maremàgnum de tecnicismes que l'interpel·lat pot llançar al parlamentari que se li ha dirigit, que porta aquest a perdre el control sobre el desenvolupament i el transcurs hipotètic de la comissió.

La solució pot ser que no sigui fàcil, però no per això és impossible. En primer lloc, depèn de la capacitat personal del parlamentari, de la seva formació, l'oratòria i el coneixement del tema, i també de la seva capacitat d'empatia i comunicació. Conceptes que no es corresponen, crec jo, amb l'ús d'artefactes electrònics d'última generació, cosa que fa difícil veure cap intervenció en comissió.

Sense cap protecció

A un li vénen a la memòria exemples de Parlaments en què, amb perruca o sense, els representants entren en el joc del debat sense cap protecció. A més, comparats amb els nostres, són fins i tot de menys tradició. La qüestió podria tenir justificació en l'abundant nombre de representants. Com més alt sigui el nombre de representants, pitjor condició. Però, tenint en compte la indubtable responsabilitat i repercussió que tenen, el cert és que cada individu hauria de desenvolupar la seva funció com si fos l'únic en l'exercici de la seva representació.

A aquestes altures de l'article, o segur que fins i tot abans d'aquesta referència final, vostès es deuen preguntar a què treu cap aquesta dissertació. Doncs es relaciona amb l'objecte, el desenvolupament i els resultats de la comissió parlamentària sobre l'actuació d'entitats financeres del Parlament de Catalunya, amb treballs pendents de conclusió.

Una conclusió que -tant de bo ens equivoquem- corre el risc de no passar d'unes compareixences per a convidats de pedra, que es neguen a declarar a causa de la instrucció penal d'aquests mateixos fets. Quan parlen, les generalitats que diuen podrien perfectament passar a formar part dels manuals sobre l'origen, el desenvolupament i la resolució de la crisi financera mundial. Aquesta, i no cap altra, és a dir, la crisi mundial, ha estat la causa esgrimida com a principal explicació de l'actuació de les entitats financeres catalanes, particularment les caixes d'estalvis.

Com si haguessin fet fallida perquè aquest era el seu designi natural. És a dir, que van caure perquè havien de caure. Ningú en té la culpa.

Més continguts de

El + vist

El + comentat