FINANCES
Economia 04/05/2014

Objectiu: culpar les caixes

Els bancs ordenen a José María Roldán, nou president de la seva patronal, que netegi la imatge del sector

Albert Martín Vidal
4 min

BarcelonaDimarts, 22 d’abril. A la seu madrilenya de l’Associació Espanyola de Banca (AEB) s’hi oficia el relleu a la presidència de la patronal bancària. José María Roldán accedeix al càrrec que ocupava Miguel Martín, que té temps, encara, de fer un últim discurs: “Els bancs han donat 8.000 milions per rescatar les caixes”, recorda. Martín va més lluny en el seu missatge i afirma que “la banca sana és la que està sostenint el sistema”. Li resta encara una última valoració sobre les caixes: “No és només qüestió de diners, sinó de saber fer banca”.

Inscriu-te a la newsletter Economia Informació que afecta la teva butxaca
Inscriu-t’hi

Només unes setmanes abans, el president del BBVA, Francisco González, li marcava el camí en la presentació dels resultats del 2013. El banquer gallec va declarar aquell dia que les caixes eren “causants de la crisi” i les úniques receptores d’ajuts públics. Les caixes, va rematar, “s’han d’explicar al poble per tants danys ocasionats”.

El missatge s’ha estès ràpidament en cercles financers: la gran banca espanyola està decidida a marcar definitivament distàncies amb les caixes d’estalvis i s’esforçarà per assenyalar-les com a culpables de la crisi. En l’elecció de Roldán com a nou president de l’AEB ja va pesar el seu perfil de bon comunicador, en un nomenament que, per cert, va comptar amb l’oposició inicial del ministre d’Economia, Luis de Guindos. En entorns empresarials es dóna per fet que aquest serà un dels grans objectius de Roldán en el seu nou càrrec: se li demana que conclogui la reestructuració del sector i que impulsi la recuperació del crèdit, però el nou president de la patronal bancària té anotada en vermell la missió de recuperar la bona imatge dels bancs. I si per fer-ho ha de carregar contra les caixes no li tremolarà la mà.

No només diners

En el fons d’aquest sentiment de greuge de la banca hi conviuen dues qüestions. D’una banda, hi ha el factor econòmic: els grans bancs espanyols han aportat 7.911 milions d’euros al Fons de Garantia de Dipòsits, als quals caldria afegir els 2.500 milions que van donar en el seu moment per a la posada en funcionament de la Sareb, l’anomenat banc dolent. I, de l’altra, el convenciment que la societat no ha distingit prou entre les pràctiques d’uns i altres, quan són les caixes d’estalvis les que han acabat necessitant 57.000 milions dels contribuents.

“Els bancs estan preocupats perquè pel camí hi ha hagut el 15-M i el moviment de la PAH contra els desnonaments, que els han creat una imatge molt negativa -explica Robert Tornabell, professor de banca d’Esade-. Això serà prioritari per a Roldán, però és anacrònic que segueixin buscant culpables: tothom sap que això va començar amb la fallida dels bancs americans i amb el contagi posterior a entitats europees -rememora-. El tema ara és que torni a fluir el crèdit, que els diners del Banc Central Europeu arribin al carrer; això no passa i és culpa dels bancs”, conclou.

La qüestió, doncs, és per què els bancs han impulsat ara la seva campanya contra les caixes. José-Luis Peydró, catedràtic d’economia de la UPF, ofereix una explicació. Recorda que el Banc Central Europeu abordarà durant els mesos vinents les esperades proves d’estrès dels bancs -que no deixa de ser un nou intent per demostrar que són entitats sòlides- i apunta a un interès per “explicar a la gent, amb la millora de l’economia, que els bancs no van actuar malament”. Aquest expert recorda que diversos estudis demostren la mala imatge que tenen els bancs, però recorda que “totes les institucions financeres que han fet fallida a Espanya han estat caixes o bancs controlats per caixes: ho han fet pitjor que els bancs”. En aquest sentit, assenyala que quan Europa va acudir al rescat del sector financer va imposar la fi de les caixes.

Una vella rivalitat

La competència entre bancs i caixes ve de lluny. Inicialment les caixes eren entitats que no podien sortir de la localitat on havien estat creades. El febrer del 1975, amb Franco encara viu, es liberalitza la creació de noves oficines dins la mateixa província. El 1979, amb Suárez a la presidència del govern, s’amplia el marc d’acció de les caixes a tota la comunitat autònoma, i el 1988, amb Felipe González al poder, s’eliminen les restriccions.

Va ser sobretot a partir dels anys 80 i 90 quan aquestes entitats van començar a competir amb els bancs en quota i a apostar per unes polítiques comercials més agressives. Un exdirigent d’una de les principals caixes d’estalvis catalanes admet que qui va marcar el camí en aquest sentit va ser Josep Vilarasau durant la seva etapa a La Caixa: “Tots els vam seguir i al final són els únics que han sobreviscut”.

Aquesta competència va ser tan ferotge que els bancs van arribar a perdre la seva hegemonia: si l’any 1995 les caixes tenien un 37% dels dipòsits, el 2004 arribaven al 48% i en ple boom immobiliari superaven el 50%. Per assolir-ho, aquestes entitats es van bolcar en la immobiliària i es van finançar amb productes polèmics com les preferents.

La campanya

La maquinària de l’AEB ja s’ha posat en marxa i els articles i posicionaments crítics amb les caixes i elogiosos amb el paper dels bancs s’han succeït en els últims dies. S’hi silencia que els grans bancs poden acabar sent beneficiaris del rescat de les caixes perquè podran adquirir a preu d’ocasió entitats reflotades amb diners dels contribuents; tampoc es critica el paper dels bancs en la bombolla immobiliària, els desnonaments o les preferents. “Tothom hauria de fer una reflexió”, diu Josep Oriol Sala, president de la cooperativa de crèdit Caixa d’Enginyers, “però queda clar que els bancs ho han fet molt millor”.

Els grans de la banca espanyola ho saben. Farts del mantra “bancs culpables”, i amb les caixes encara a l’UCI, han trobat una víctima propiciàtoria.

stats