Les preguntes comencen amb tres anys de retard
Cada català ha posat 1.600 euros per salvar l'entitat
Inevitablement, qualsevol persona que llegeixi la denúncia contra l'equip directiu de CatalunyaCaixa acabarà amb la boca oberta i les celles arquejades. Ningú espera que el president d'una entitat financera cobri un salari de mileurista, però segurament tampoc ningú imagina que el consell d'administració d'una entitat premiï els seus directius amb un augment de sou només tres mesos després (octubre 2010) d'haver rebut la primera injecció de diners públics (juliol 2010). A partir de llavors, la història és coneguda: un any després l'Estat ja controlava el 89% de l'entitat i el desembre del 2012 se'n quedava el 100%.
A hores d'ara CatalunyaCaixa ja ha rebut 12.000 milions d'euros públics. Dit d'una altra manera: cada català -infants i ancians inclosos- ha pagat 1.600 euros per salvar l'entitat. A part que segurament són insuficients per salvar-la, aquests diners molt probablement no tornaran i, per tant, hi ha prou motius per investigar-ho judicialment. I, si algú va actuar malament, que sigui culpat.
El més sorprenent és que hem hagut d'esperar fins al 2013 per veure que es mou alguna cosa. Al juliol els antics dirigents de l'entitat van haver de declarar en una pirotècnica però -reconeguem-ho- irrellevant comissió al Parlament de Catalunya. Ara, per fi, el cas es comença a moure per la via judicial. La denúncia de la Fiscalia se centra en els últims gestors de l'entitat. ¿Segur que no cal buscar més enrere per trobar l'origen dels problemes?
Errors de l'Estat
Una cosa que probablement passarà desapercebuda serà la gestió que l'Estat ha fet de CatalunyaCaixa. Fa més de tres anys els contribuents vam posar diners a l'entitat i des d'aleshores han passat massa coses estranyes per passar-les per alt. Com pot ser que no bloquegés els augments de sou dels directius? Mentre les entitats intervingudes tenien beneficis, tot quedava amagat. Però els comptes eren ficticis perquè no devaluaven els actius immobiliaris al seu preu real. I és impossible imaginar que l'Estat i el Banc d'Espanya no ho sabien.
