Escriptor. Autor De ‘fin’De Jaume Vallcorba en recordo l’entusiasme, la passió i l’eufòria -sorprenent en un home de la seva edat- que va demostrar en els moments inoblidables que vam compartir arran de la publicació de la novel·la Fin l’any 2010 i l’èxit vertiginós que la va acompanyar. Sempre m’ha seduït, en les persones, la seva cultura i intel·ligència, i en Vallcorba aquestes qualitats anaven acompanyades d’un tret que en certa manera comparteixo i que em despertava una gran simpatia: la confiança en el propi criteri i el rebuig a les modes més o menys conjunturals que s’imposen periòdicament en el món de la cultura. Vull creure que va ser aquest criteri independent el que el va fer apostar per l’obra d’un complet desconegut, com era el meu cas, algú d’estranya procedència, que havia escrit un llibre amb un perillós tuf de gènere fantàstic, i que totes les editorials havien rebutjat.
Li dec molt a Vallcorba, no tant per haver-me donat l’opció de publicar amb ell (potser un altre hauria acabat fent-ho), com per tot el que hi he après: per haver tingut el privilegi -tan poc comú avui en dia- de corregir el manuscrit mà a mà amb el teu propi editor, repassant el text una vegada i una altra, detalladament, exhaustivament, polint, netejant, intentant aconseguir un producte equilibrat i irreprotxable. Així hem treballat en els quatre llibres que hi he publicat. Vallcorba em va marcar un camí, va construir un model d’escriptor que en algun moment m’ha resultat una mica restrictiu, però que amb el temps (un es va fent savi) he comprès que és el que més em convé, el que em donarà una veu més universal i més profunda. Sempre va defensar els meus llibres a tot arreu. Una de les últimes vegades que vam parlar per telèfon, ja fa temps, va ser per comentar amb entusiasme una bona crítica a El edificio que havia sortit al suplement cultural del diari Abc.
Càlid, cordial i afectuós
La nostra relació no va sortir del que és estrictament professional, però el tracte que em va oferir en les distàncies curtes, en totes les nostres reunions fins i tot al final, quan la continuïtat de la nostra col·laboració es va fer inviable, va ser sempre càlid, cordial, afectuós. Amb Jaume Vallcorba perdem un bon editor, un editor que -sense limitar-se al llibre acadèmic, apostant també per la ficció, per la literatura en estat pur- editava llibres per satisfer lectors no necessàriament cultes, però sí intel·ligents. I això, en els temps que corren -en què el que preval són les xifres de vendes-, té molt mèrit. I a més és necessari.
