Persistir i eixamplar. L'editorial d'Antoni Bassas

El resultat d’ahir és contradictori: gairebé dos milions de vots pel ‘sí’ –57.000 més que el 9-N–. Per primera vegada a la història hi ha una majoria absoluta per la independència al Parlament de Catalunya, a tota la premsa internacional se subratlla avui que a Catalunya han guanyat els independentistes, però la concreció del procés s’enfronta ara a diverses realitats, totes, obstacles:

Junts pel Sí, el vent principalíssim de la independència, ha fet curt. Necessita negociar amb la CUP, i per començar, la investidura d’Artur Mas, que en campanya ja van dir que no la facilitarien. Mentre Mas ens va dir, en l’entrevista d’ara fa una setmana, que de cap manera podia acceptar que la CUP posés de condició no presentar-se a la investidura. La distància ideològica que separa Junts pel Sí de la CUP és gran. No cal ser endeví per saber que aquests resultats no garanteixen una governabilitat fluïda. Aconseguir un acord entre Junts pel Sí i la CUP converteix en un joc de nens qualsevol discrepància interna entre Convergència i Esquerra. No serà fàcil, el diàleg que tantes vegades hem reclamat entre Barcelona i Madrid és imperatiu ara a Barcelona.

Ciutadans serà la segona força. Ha fet un gran salt de 9 a 25 diputats, de 274.000 vots a 733.000, això són 460.000 vots més. L’espanyolisme o l’unionisme desacomplexat, el que voldrà discutir novament l’ensenyament en català, el que no se sent hereu de cap tradició catalanista, té més força que mai al Parlament, però a sobre, la té al carrer, i aquesta és una dada no menor a l’hora de preservar l’objectiu de mantenir un sol poble. No cal dir el que signifiquen aquests resultats pe al PP: el vot útil del ‘no’ ha estat Ciutadans. El PP passa de 19 a 11 diputats. Per primera vegada no està gens clar que governar contra Catalunya acabi sent del tot rendible a Espanya com a únic argument de vendes quan et persegueix la corrupció.

Unió no ha entrat al Parlament. Josep Antoni Duran i Lleida ha enfonsat les expectatives de l’històric partit. Amb l’excepció del PSC, tot el catalanisme és sobiranista o està pel dret a decidir de Catalunya en un referèndum. Les terceres vies s’han fet més estretes.

En resum, ningú no sap, avui, dilluns, quina serà la conseqüència política més important d’aquestes eleccions, i una afirmació d’aquest tipus sempre és una mala notícia per als guanyadors.

L’anàlisi de la nit podria acabar aquí, però encara els vull fer dos apunts més: hi ha una majoria absoluta per a la independència al Parlament la vegada que més gent ha anat a votar: un 77,4% de la gent. Que ningú no parli més de majories silencioses, perquè aquí, quan ha parlat tothom, ha guanyat la independència. I dos: ha guanyat contra la por, l’amenaça i la mentida d’un estat que s’ha ben retratat i que ha donat moltes raons per voler-ne marxar. El missatge dels catalans a l’estat espanyol és clar: com en el conte de Monterroso, quan s’ha despertat, la independència continuava aquí. Que això acabi convertint-se en realitat demanarà persistència i eixamplament de la base social.

Més continguts de

El + vist

El + comentat