El Camp Nou decidirà qui juga les semifinals de la Lliga de Campions. Després de 90 minuts molt intensos en que ni el Milan ni el Barça van aconseguir imposar la seva llei, els homes de Guardiola van endur-se un empat sense gols de San Siro que no els deixa satisfets, ja que no es va aconseguir marcar fora de casa. Sobre una gespa horrible i demanant dos penals clars sobre Alexis i Puyol, el Barça va desaprofitar les seves ocasions davant d'un Milan ordenat i orgullós.
Guardiola va apostar per un onze capacitat per plantar cara al joc físic local però també per fer circular la pilota amb velocitat. El Milan prioritzava defensar la seva porteria i, exceptuant els primers minuts, va esperar ordenat els atacs d'un Barça que va patir per aconseguir fer-ne de llargs. Ara, quan els feia arribava amb perill. Amb Keita i Busquets lluitant amb Nocerino i Seedorf, el Barça va topar amb un rival digne que també va quedar-se ben a prop de marcar quan Boateng i Robinho van gaudir d'una doble ocasió de gol prou clara ja als tres minuts de joc. El Milan d'Allegri és un equip que no vol la pilota i en fa prou amb un estil on la pressió defensiva és clau. Després toca la recuperació i l'assistència llarga cap a Ibrahimovic, qui lluita per oferir la pilota als jugadors que arriben de cara. Piqué, titular per fi a San Siro, es va trobar ballant amb el suec, que va desaprofitar una ocasió ben clara als 20 minuts després d'una pèrdua de pilota de Xavi. Valdés però, va evitar el gol.
El matx va ser ben viu. Un duel europeu de la vella escola, amb les graderies bullint i ocasions a les dues porteries. Però a Guardiola no li agraden els partits oberts i el d'ahir ho va ser. Només les intervencions d'Abbiati i Valdés van evitar els gols, ja que el veterà porter italià va tapar els xuts de Messi i Xavi. Ara, Abbiati també va cometre un clar penal, el d'Alexis, que Eriksson no va xiular.
Orgullosos, els dos equips van intentar imposar el seu estil. Un de vertical i l'altre més calmat. El Barça va aconseguir brillar amb algunes jugades llargues en què, tocant, trobava el forat a la defensa llombarda. El Milan, però, tenia rampells per fer patir la defensa catalana.
A la segona part el Milan va fer un pas endavant, amb el jove El-Shaarawy al camp. L'experiència de Seedorf es feia notar i el Milan va gaudir de més possessió de pilota, allunyant de la porteria d'Abbiati un Barça incomodat. El gran èxit d'Allegri va ser que el partit es jugués només al mig del camp, lluny de les porteries. De fet, les ocasions brillaven per la seva absència. Un guió que mai pot agradar Guardiola, que va sacrificar un Iniesta apagat per poder donar una oportunitat daurada a Tello en un estadi tant important com és San Siro.
L'aparició del sabadellenc va donar vida a un Barça que mica en mica va tornar a manar. Però el Milan, liderat en defensa per l'etern Nesta, tapava els forats. En un duel on les defenses guanyaven els duels -Piqué i Mascherano van jugar un bon partit -, Messi i Tello van quedar-se ben a prop del gol en els darrers instants d'un partit no apte per a malalts del cor.
