El Barça cau a trossos a Madrid

Durant 10 minuts el Barça va jugar com un equip al Bernabéu i va espantar el Madrid amb un gran gol de Neymar. Després, de mica en mica, l’equip de Luis Enrique es va anar desfent, desconstruint. I, quan al final del partit el Bernabéu va celebrar el triomf, sobre la gespa no hi havia un equip, hi havia un grup de jugadors que havien fet la guerra de manera individual, caient a trossos.

El Barça va ser un esborrany, al Bernabéu. A l’esborrany, Luis Enrique hi va escriure un discurs amb paraules magnífiques: atreviment, amb Suárez de titular; control, amb Xavi titular, i ganes de guanyar, amb Neymar i Messi com a estilets. Però després del magnífic gol del brasiler ja als tres minuts de joc, el camí va fer pujada i el Madrid, de mica en mica, va anar posant la seva lletra sobre el discurs de Luis Enrique, obligant el Barça a fer-se un fart de córrer cap a la seva porteria. Com a París, defensar un equip ple de jugadors ràpids de nivell va ser un viacrucis. Ja abans del gol de Cristiano de penal per unes mans de Piqué, el Madrid va fer mal per les bandes, aprofitant-se de la falta d’ajudes a Alves i els nervis de Mathieu.

El Madrid va ser millor, ja que va saber convertir en fets les seves idees. El Barça va voler ser el de sempre, però va acabar convertit en una ombra que va durar 45 minuts. Si el primer temps va ser un regal als ulls dels espectadors, amb ocasions a les dues porteries i el trident Suárez-Messi-Neymar il·lusionat, el segon va provocar mal de panxa als barcelonistes i va emborratxar d’eufòria els madridistes. El Madrid va marcar en les jugades en què tothom podia imaginar que marcaria: una falta rematada per Pepe i una contra en què Isco, omnipresent, va liderar l’atac i Benzema va batre un Bravo que es va quedar sense rècord.

El Barça arribava al Bernabéu amb el cap alt i en va sortir amb la cua entre les cames. Cada batalla individual es va anar perdent. Els laterals van patir, els centrals també, els migcampistes es van marejar tant amunt i avall i, durant la segona part, el trident del Barça estirava l’equip, però de passada el trencava, i permetia així que els madridistes poguessin jugar amb calma a la contra. I això que Cristiano va jugar un partit força dolent. Però el Madrid va guanyar com un equip, sense el joc brut d’altres èpoques, sense voler tenir la pilota, però controlant el ritme del partit amb conceptes defensius ben treballats.

La derrota, la segona contra un rival de nivell després d’aquella de París, posa en evidència que el mig del camp magnífic d’altres èpoques pateix per controlar partits així. I que si el Barça juga en un espai de 70 metres, segurament perdrà. Ni els canvis van arreglar res en una segona part frustrant, que ja només pot ser una lliçó per millorar.

Més continguts de