Publicitat
Publicitat

Context de competició per entrenar l’atac

La visita a Osca permet proves als laterals i recuperació de sensacions del joc per dins

La Copa del Rei podia haver fet nosa a Luis Enrique, ara que al Barça se li acumulen els partits abans d’acabar l’any, però el tècnic va trobar en l’alineació una bona manera de donar utilitat al compromís contra l’Osca. Des de la gestió de la plantilla va fer oportú el partit. Un partit que, a priori, s’havia de resoldre amb facilitat i que, de fet, es va encarrilar aviat amb dos gols consecutius de Rakitic, amb un llançament de falta impecable, i d’Andrés Iniesta, engaltant una cessió enrere del croat. Ni tan sols les ganes de rèplica dels aragonesos van fer perillar un marcador que, amb el pas dels minuts, va aclarir-se de cara a la tornada.

Però més enllà del resultat, que era important per evitar qualsevol accident, la importància del xoc era fer proves en un context de competició. Era veure en acció els jugadors menys habituals i plasmar sobre la gespa, i contra un rival real -encara que fos més dèbil de l’habitual-, les idees de joc que s’estan entrenant. Sobretot les d’atac.

I és que l’escenari va ensenyar més detalls del Barça ofensiu que del defensiu. Tot i que l’equip va intentar pressionar sobre la pèrdua amb la intensitat d’altres dies, no sempre va poder evitar que la transició defensa-atac dels locals arribés fins a Ter Stegen. El porter alemany, per si de cas, va aprofitar aquests avisos per seguir mostrant les seves qualitats i discutir-li el lloc a Bravo. Però que s’arribés fins a la seva zona tornava a destapar els problemes del Barça per controlar la defensa d’un camp tan obert, quan l’atac no es concreta amb prou calma.

Les facilitats amb què el Barça travessava el mig del camp van animar les pujades dels laterals i el joc per dins dels interiors, escudats per un Samper atrevit i sempre clarivident. Rakitic i Iniesta tenien molt més espai que en altres partits per rebre la passada dels centrals i, des del mig, dirigir l’atac. Eren asfixiats després, quan rondaven la frontal de l’àrea, però podien ser activats molt abans amb passades rases. L’equip va trobar-hi l’organització que vol el tècnic, prou lenta per no perdre el control però prou vertical per finalitzar jugades i acumular ocasions.

Timidesa exterior

El joc per dins de Rafinha des del sector dret va imitar els patrons d’actuació que, per l’esquerra, acostuma a seguir Neymar, i va ser clau en aquesta dualitat control-desequilibri. El seu joc interior, a més, va alimentar les pujades de Douglas per fora, tot i que el lateral mai va acabar de pujar amb confiança. Teledirigit des de la banda per Luis Enrique, va intentar acoblar-se a les triangulacions, però no sempre va executar bé les accions. Més prudent que descarat, va sumar poc al joc col·lectiu. Va ser una presència en zones altes i, de retruc, un forat al darrere que havien de gestionar els centrals després. Tampoc Adriano va convèncer per l’esquerra, sobretot en els primers compassos, on va semblar que acusava la falta de rodatge. Va estar espès en les seves connexions en la primera fase del joc.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT