Crítiques al toc d'Espanya perquè avorreix i no té gol
La selecció espanyola va derrotar amb solvència França i jugarà les semifinals de l'Eurocopa. Però una part de l'entorn, que la compara amb el Barça, insisteix quetoca massa la pilota i no té profunditat.
BARCELONAEspanya guanya i guanya bé. Derrota fantasmes històrics, com el dels partits oficials sense derrotar França. Avança rondes i es planta a les semifinals d'un gran torneig per tercera vegada consecutiva en quatre anys. Però fins i tot en la victòria no aconsegueix silenciar un soroll constant que la jutja, l'acomplexa i, en part, la censura. Que si ha de jugar amb un davanter centre pur. Que si l'invent del fals 9 fa pla el seu joc i li treu gol. Que si no xuta. Que si toca massa la pilota i no té profunditat. Que si el doble pivot és una aposta massa conservadora per a la roja campiona...
Com el Barça, però sense Messi
En el debat, essencialment futbolístic, es compara el joc d'Espanya amb el del Barça perquè tots dos equips viuen de tenir la pilota més que el rival i comparteixen jugadors. Paral·lels en molts conceptes, però, tots dos equips tenen vida pròpia i no s'assemblen tant com es pensa, com il·lustren algunes dades. Espanya encaixa i marca menys gols que el Barça, guanya molts més partits per la mínima i manté la porteria a zero amb més freqüència que els blaugranes.
La raó té un nom: Leo Messi. L'argentí, que ahir va fer 25 anys, és l'element (no l'únic, però gairebé) que trenca el ritme i control del toc blaugrana, és qui accelera, qui fa que la pilota miri més en direcció a la porteria. Entre Lliga i Champions, per exemple, les seves botes han assumit el pes del 43% dels gols. Cap jugador a la selecció espanyola assumeix tal responsabilitat i els atacs, més corals, es culminen de manera repartida, amb una forta participació dels migcampistes. Tampoc el dibuix tàctic és igual, perquè en el cas del Barça és un 4-3-3 o un 3-4-3 i, en el d'Espanya, un 4-2-3-1.
Un estil amb doble moral
Quan el partit no és del tot bo -a criteri del sector més madridista de la premsa-, el problema d'Espanya és que copia els mals vicis del Barça i avorreix, diuen. Quan el partit té més ritme, "és la roja de sempre". Tant és l'estratègia defensiva del rival o la solidesa amb què l'equip no encaixa cap ocasió de perill. Falta un davanter, fa deu minuts que no es xuta. Badall.
És cert que la selecció espanyola no sempre té un element profund prou clar, però fins ara ha llegit bé els partits i s'ha adaptat per trobar sempre la millor manera d'atacar, ja fos amb diferents figures en punta com a través dels homes de banda, Navas o Pedro. Després de quatre partits, la roja acumula un total de 67 xuts, 26 dels quals, però, els va fer contra la dèbil Irlanda. En els altres tres partits -i contra rivals d'entitat-, ha rematat de mitjana nou vegades entre els tres pals i 4,5 fora. El Barça ho prova molt més: gairebé 17 xuts a la Champions (8 entre pals i 9 fora) i més de 16 en Lliga. L'efecte d'aquesta insistència és que ha fet prop de tres gols per partit, mentre que Espanya supera de poc els dos.
L'aposta de Del Bosque, defensor del doble pivot, és més consistent, més sòbria. Sumant les últimes fases de classificació i fases finals de l'Eurocopa (2008 i 2012) i del Mundial (2010) ha encaixat 0,53 gols per matx (25 en 47 partits), i ha deixat la porteria a zero en el 57% dels partits. Aquesta seguretat defensiva li permet tenir-ne prou amb un gol per acumular victòries, de les quals el 40% han sigut per la mínima (10 cops 1-0, 8 cops 2-1 i un cop 3-2). Res a veure amb el Barça, que acostuma a resoldre els seus partits amb marcadors més amplis.
El 'tiqui-tacanaccio'
Aquesta efectivitat és un motiu d'orgull per a l'equip espanyol, però no per a l'afició. El periodista de l'agència Reuters, Simon Evans, criticava ahir la falta d'ambició d'Espanya, que havia decebut els espectadors a Donetsk. Tenint com tenia contra les cordes una França ofegada sense pilota, Evans li recrimina que no busqués la porteria de Lloris a la recerca del 2-0 i preferís el joc control. Segons ell, Del Bosque utilitza la possessió "amb objectius defensius i negatius" i ha fet del tiqui-taca una mena de tiqui-tacanaccio .
Els seus rivals, però, envegen justament aquesta capacitat de la roja de no perdre mai el control, guanyar amb comoditat per 1-0 ianul·lar ofensivament els grans rivals, com Itàlia i França. L'alemany Bastian Schweinsteiger, de fet, admira com competeixen Espanya i el Barça en les grans cites: "Són l'exemple ideal, defensen bé encara que tinguin la pilota, són perfectes!". En les semifinals de dimecres, el contracop ferotge de Portugal posarà a prova aquesta perfecció.
